Miquel Gascon Baz

Com acostuma a passar, aquesta proposta operística em va agradar molt més del que esperava i és que quan vas a veure-la després de llegir totes les crítiques negatives, pot sorgir la sorpresa; aquest és sens dubte un clar exemple. El que em va sorprendre més de tot, va ser l’excel·lent posada en escena de José Luis Gómez, per la seva senzillesa i al mateix temps per la seva espectacularitat en l’escenografia escollida… una caixa buida amb les parets i terra emmirallats que amb la combinació d’una perfecta il·luminació i el moviment de les parets, aconseguia efectes de reflex dels personatges a escena francament impactants. Aquesta proposta ha estat interpretada aquests dies per 3 diferents repartiments vocals. Nosaltres hem tingut […]

Maria Stoyanova: The Show és una performance que està construïda a partir de les experiències personals dels artistes participants, que han respost a la pregunta de la creadora: què faries si aquest fos el meu darrer show? Maria Stoyanova camina amb unes ulleres amb càmera i va enfocant a tothom, incloent-hi els espectadors. Les imatges que capta són projectades a les pantalles del fons. Davant nostre, un munt de fulls de diari tapen una dona que, en ser descoberta, veiem que està nua i s’escriu la paraula «libre» al ventre i una creu als llavis, emmudint-los, per després anar-se pintant de mica en mica tot el cos. Visualment té moments realment impactants. És un espectacle, en resum, eclèctic, de denúncia […]

Ens agrada aquesta barreja de ball folklòric, de dansa contemporània i sobretot d’autèntic flamenc; una coreografia que va crear Antonio Gades a partir de l’obra del mateix nom, escrita per Lope de Vega l’any 1613. Per Antonio Gades, mort l’any 2004, aquesta va ser la seva última producció com a coreògraf. La Companyia Antonio Gades té aquesta coreografia molt per la mà, i la sincronia dels ballarins és envejable, així com la interpretació dels quatre ballarins solistes actuals. Cal destacar també l’espectacular vestuari i el treball d’il·luminació molt estudiat per cada una de les escenes. Malgrat tot, no vaig gaudir tant com jo esperava, segurament a què el pas del temps ha fet canviar els meus gustos en qüestió de […]

Tripula ens proposa un viatge dins un globus aerostàtic. No vol ser pas un teatre pedagògic, ja que l’únic que pretén és que el públic sigui capaç de viatjar per llocs imaginaris i segurament impossibles… un públic que entri en la convenció de viatjar sense moure’s del lloc. En arribar a la Sala Tallers m’he trobat amb un bon grapat d’infants que esperaven pacientment a què les portes de la Sala s’obrissin…. i de sobte han aparegut els científics que ens han fet passar amb molta prudència, per tal de què no malmetem la sofisticada maquinària que ens faran viatjar ben aviat per mons desconeguts i imaginaris. Finalment ens han fet entrar dins del globus i de sobte hem entrat […]

Entrem a la sala, plena de gom a gom, i veiem una enorme cortina a l’escenari, només un petit espai obert ple de marques blanques a terra, i comença l’espectacle amb tots dos actors sortint en calçotets i donant voltes davant i darrere la cortina mentre es van vestint, un d’ells amb sabates de taló de dona, és com si tinguessin pressa per estar a punt. Es tapen la cara amb unes caràtules de discs de vinil, un de Dvorák, l’altre de Conchita Piquer i aquí ja comencem obertament a riure. Cau la cortina i es van intercalant números de circ, equilibrisme, «animals» i pallassos, sense pronunciar cap paraula. No és un espectacle al 100% de circ, tampoc és un […]