Josep Maria Ribaudí i Martí

Com en la primera entrega, conyejant-se de tot el que es belluga, en aquest cas en el món de la educació. Sketchs, música en directe, absurd, ball, cançons, mim i… text. Espectacle dinàmic on els que en surten més malparats són els responsables de la educació, com aquella consellera balear que va parlar del informe «trepitja». I bullying? Oh i tant, però aquí el fa la persona menys indicada perquè, la veritat, en aquesta «educació» tot va com el cul. El fotut és que em sembla que ens acostem a la realitat… Crítica completa » http://bit.ly/1QSoPuS

No se m’acut altra exclamació, perquè fer un recital de cançons és relativament fàcil, però muntar un espectacle d’aquesta naturalesa, on hi passen coses màgiques, des de cagar-se amb la mare que ho va parir tot, cantar, explicar històries divertides i altres no tant, estar acompanyat de quatre músics d’un nivell poc comú i al final cantar, sí, però com a actors, no només amb la veu sinó amb tot el cos… Ho aneu agafant? Doncs això és el que fan els germans Servillo, dues forces de la naturalesa. A Barcelona ens els estimem a aquesta gent, i ells ho saben Crítica completa » http://bit.ly/24tFpFD

Aquest Falstaff que ens ha regalat Francesc Orella sota la encertada direcció de Konrad Zschiedrich. Una història molt ben enfilada basada en Campanades a Mitjanit d’Orson Wells, a la vegada basada en Ricard II, els dos Henry IV i Henry V. Una magnífica posada en escena aprofitant els recursos especials que té aquest teatre, un vestuari senzill però magnífic i tota la resta de la companyia molt ben cohesionada. Nou actors fan trenta-sis papers. Deunidó. Dues hores i mitja que passen volant, com les campanades a la mitjanit. Crítica completa » http://bit.ly/1L3GmxK

Potser les dues coses, però penso que la cosa no ha funcionat malgrat l’esforç que hi ha dedicat la Laia Marull. Llàstima. Crítica completa » http://bit.ly/1VotNxB

Però més continguts, no tan exagerats com el que he vist a la Comédie Française; allà es passen molt i ho fan, segons diuen com ho ordenava Molière. Penso que Josep M. Mestres ha trobat el to adequat i Joan Pera s’ha mogut dins les línies que se li han marcat. Aguantarà sempre així? No ens posem la bena abans de la ferida i tinguem fe, com deia un personatge bíblic que ara mateix no sóc capaç de precisar. La resta han estat molt en el seu paper. Molière està una mica passadet, però forma part de la història del teatre, i quan hi ets et diverteixes, o al menys a mi m’ha passat, i a la meva néta teatrera […]