Josep Maria Ribaudí i Martí

Sí, alguns hem sigut rucs. Els espectadors que hem anat a veure una obra en la que l’autor ja ens advertia: «vull que els meus personatges tinguin el dret de preservar el seu enigma, el misteri, l’anonimat. No vull que sàpiguen qui son… només vull saber el que fan. No qui son» I així ens ha anat als espectadors. Això sí, el Sr. Lorén deu haver quedat plenament satisfet. L’escenografia molt bona i els actors han fet el que han pogut. Crítica completa » http://bit.ly/2ets8v3

Potser no és rodona, rodona, però sí espectacular; pel text (aquell vailet que es deia Èsquil ho feia molt bé fa 2.500 anys), per la posada en escena, els més de vint actors disciplinats, la dicció perfecte, el moviment escènic, la il·luminació, la direcció… Com deia l’Eugenio: hay alguine más? Una obra d’aquesta envergadura, que de fet són tres obres, no és fàcil de fer rutllar. Potser sí que hi va haver alguns defectes, però jo sempre acabo pensant el mateix: estic immensament content d’haver-la vist. Gràcies Teatre lliure per portar obres com aquesta, perquè no deu ser fàcil fer moure tanta gent. Si es pogués l’hauria valorat amb un quatre i mig. Crítica completa » http://bit.ly/2dGNarf

Com si a partir d’una idea, només la idea d’un home que es vesteix de dona, no s’han trobat més camins per continuar, i és clar, l’obra se’n ressenteix. L’escenografia correcte i els actors penso que han estat molt bé, però no hi havia gruix per a clavar-hi bé les dents i la cosa ha fet aigües Crítica completa » http://bit.ly/2dEFiTJ

Però més per la posada en escena que pel que ens explica, que al final és una especulació en format sci-fi, i el que s’ho creu, s’ho creu i als que se’ns en fot, se’ns en fot. El que he trobat sòrdid és l’actuació d’una nena de deu o onze anys en un paper galdós, res explícit, però galdós. L’obra no és com per tirar coets, la direcció i actuacions bones, l’escenografia correcte i les projeccions, videommaping, o el que fos, excel·lents. Llàstima que la gàbia del muntatge ha perjudicat l’audició (em sembla que ha sigut per culpa d’això). Crítica completa » http://bit.ly/2dYyW0A

Philippe Quesne a portat al TNT aquesta peça que ve precedida de l’èxit de La Melancolie des Dragons. S’ha de dir que és un teatre, més que de l’absurd, d’una certa absurditat, doncs els personatges que hi intervenen costa de saber si són rucs o se’l fan. El protagonista convida a casa seva a diferents persones per mostrar les performances que ha creat, autèntiques collonades que els invitats aproven amb contundència mentre riuen per sota el nas, i tots prometen que assistiran a la propera. Una paràbola per demostrar com ens enganyem els uns als altres per quedar bé? Crítica completa » http://bit.ly/2dhWjql