Josep Maria Ribaudí i Martí

Doncs aneu a la Seca Espai Brossa a veure Dolça Sodoma Meva i ho teniu garantit perquè Enka Alonso us captivarà. Aquesta noia ha tingut el valor d’enfrontar-se a un monòleg d’aquells de pit i collons, perquè no és fàcil, és complicat i al principi no saps que està passant, però a mida que es desencadena la tempesta, comença a ploure, la pluja desfà la sal i descobrim a la dona que va ser convertida en estàtua, ens explicarà el que va passar i… perdrem el control i quedarem absolutament seduïts; les dones ja ho tenen això. Un text magnífic, ben dirigit i interpretat amb excel·lència. Encara hi sou a temps. Crítica completa » http://bit.ly/2gc9o1h

Quan Juan Rulfo explica la història d’aquell genet que va estar empaitat durant mesos pels seus perseguidors, cavalcant uns i altres sense parar, dia i nit, sense beure, sense menjar sense descansar, glossa una història real… una mica exagerada. En una conferència va aclarir que es va inspirar en un fet real, on uns latifundistes van perseguir fins a la mort a un agricultor rebel. Un fet real que va durar unes dues hores, però que ell es veia amb autoritat per exagerar-lo fins a l’extrem per donar-hi més rellevància. Això és Realisme Màgic, un corrent literari en que García Márquez va excel·lir. Lamentablement aquest Relato de un Náufrago ha pecat de realisme i no hem vist màgia per enlloc. […]

I analitzada fredament s’ha de valorar una molt bona direcció d’Oriol Broggi i excel·lents actuacions de tots els actors, vestuari vistós i bones interpretacions musicals, però crec que l’obra no funciona, o el temps que ha passat li ha fet mal. Podríem dir que aquesta obra ens vol transportar a quan érem petits, però a mi se’m deu haver escapat el bus; no m’ha arribat i al final, com es veu que diuen els del futbol, demanava l’hora. S’ha de vigilar amb les reposicions d’obres antigues; no totes aguanten el pas del temps. Llàstima. Crítica completa » http://bit.ly/2g4VOiK

O Juan Carlos Martel no l’ha encertat amb la direcció. Possiblement les dues coses, perquè l’obra m’ha semblat mancada de gruix, amb una problemàtica prima i algunes solucions ben estranyes, com la baixada del cel d’un micròfon (al més pur estil Deus ex Machina) on tres de les obreres ens han explicat els seus problemes. Al final l’obra es resol amb un Ulpiano (els interessats en aclarir aquesta expressió me l’hauran de consultar personalment, doncs no està als diccionaris). Les actrius de la Kompanyia no hi han pogut fer res. Crítica completa » http://bit.ly/2eoofrP

Un fotoperiodista ha de continuar disparant la càmera davant la nena que s’està dessagnant, o s’ha d’aturar i ajudar-la? Potser la decisió correcte és continuar fent fotos i que el món les vegi, però podrà dormir a les nits sabent que no la va socórrer? És just prejutjar a una noia de vint i pocs anys perquè està com un tocinillo de cielo i s’ha casat amb el madur intel·ligent i atractiu (i amic) que estava fins a les celles de la seva antiga dona? És curteta o només innocent, com li correspon per edat? I a ell, l’han de menysprear perquè als seus cinquanta s’ha buscat una pell llisa que l’escalfi a les nits? Aquests són els dubtes que, […]