Josep Maria Ribaudí i Martí

Així, ras i curt, perquè és una comèdia que toca un tema d’actualitat, l’excés de connexió a les xarxes amb el que suposa de desconnexió en relacions humanes, però amb un toc de comèdia molt equilibrat, mesurat i amb cada cosa al seu lloc. Roc Esquius ha fet puntes de coixí amb el text i ha imposat autoritat en la direcció que ha portat als quatre actors a l’excel·lència. No és comèdia de riallades sorolloses, més aviat és de somriures continuats. No us la perdeu; aquests dies que al Grec s’han vist coses molt gruixudes, us anirà alliberar tensió, paraula de kabrota. http://www.blocdenkbrota.blogspot.com.es/

Perquè l’obra és una denúncia a la intolerància, al totalitarisme, als que són amos de «la veritat», als que tracen ratlles per separar els que són bons dels que son dolents, als que… Al escenari una dona de mitjana edat i un xicot d’uns vint anys, discapacitat mental. Quina relació tenen? Perquè viuen junts? Perquè el noi va vestit amb la camisa parda de les SA dels anys 30? Una pila de preguntes que s’aniran desvetllant de mica en mica; molt de mica en mica. Grans actuacions, boníssima direcció i el públic amb un nus a la gola i un sol pensament: fills de puta, dills de puta… Hem sortit contents, però fets caldo.

Per tot, perquè no només és dansa, és un espectacle complet amb ballarins, actors, tenor, gossos, música, sorolls, efectes, olors, llums… Segur que em deixo coses, però quedi clar que vaig flipar en colors i en quatre dimensions, o més. Escenografia senzilla, però espectacular, un disseny de so potent en el que hi ha cabut de tot: sorolls, Verdi, Wagner… i una il·luminació espectacular en que en un moment ha semblat que s’hagués calat foc al Teatre Grec. Continuo? Ballarins amb una tècnica sensacional executant els moviment que Morau els ha anat dictant; ball contemporani, sens dubte. I la història? Se me’n refot. Segur que m’ha arribat per canals diferents del de vostè i vostè altra, però li puc jurar […]

Perquè relata una història real colpidora, i ho fa tan bé que no solament t’ho creus sinó que t’hi involucres i al final t’agafen ganes de cridar assessini, com ho van fe els companys de Carlo Giuliani mentre li tapaven els forats de bala que li van fer els policies. Lali Álvarez ha escrit un text impecable, ha creat una posada en escena fantàstica i imaginativa i ha dirigit a un Oriol Pla magnífic, que s’ha deixat la pell en la interpretació. Resultat una història que emociona i indigna a parts iguals o repartiu-les com vulgueu. Bon teatre de denúncia i lliçó d’història recent. Puto Berlusconi…

Perquè l’obra és complicada conceptualment, però molt ben estructurada, i te moments divertits, altres patètics, d’esbojarrats i uns de tristíssims (a mi els que més m’han impactat). Tots intel·ligentment combinats i entrellaçats i barrejats en el temps i l’espai, ficats en un muntatge escènic molt senzill però suficient i ben il·luminat. Ben dirigida per David Selvas i interpretada per un elenc molt ben cohesionat. El paper bombó li ha tocat a la mima Riera i se n’ha sortit amb matrícula; ens ha deixat clavats a la butaca, però repeteixo, tots molt bé. Gran nit de teatre. http://bit.ly/1Jt8UhY