Josep Maria Ribaudí i Martí

Perquè no crec que hi hagi cap més qualificatiu: geni. Un autèntic home del renaixement en ple segle XX: intèrpret, compositor, fotògraf, dramaturg, poeta, performer… Com deia la meva àvia, quan va néixer van trencar el motlle. Ha estat una nit màgica sota la coordinació i direcció de Montse Colomé i Anna Llopart. La Puigserver del Lliure ha fet de circ de tres pistes on s’anaven succeint les actuacions, sense treva, dinàmiques, recordant espectacles del de Vinaròs, fins que al final ha caigut «una cosa» del cel i ha destrossat un piano de cua. A la ressenya completa podeu veure el que deia «ell» sobre això. Al vestíbul, després de la performance, només es veien cares somrients fent comentaris elogiosos: […]

Quin trio! Tot neix d’Otto e Mezzo, i a partir d’aquí el musical de Maury Yeston i l’adaptació i direcció de David Pintó, amb idea i interpretació de Mariona Castillo, el pianista i director musical Gustavo Llull, les coreografies d’Ariadna Peya… Rodó, un espectacle rodó, un musical de petit format amb res a envejar, sinó del West End, del Off londinenc (o el Fringe, com preferiu anomenar-lo). Es va estrenar a l’Eòlia fa un any i ara s’ha recuperat al Maldà, Una joia, paraula de Kabrota. Només amb l’arrancada de l’Oberture delle Donne, ja val la pena, però no marxeu que la Mariona ens fa un recital de categoria superior i el seu pianista no la deixa de la mà […]

No és corrent fer públics els fracassos i encara menys quan el protagonista ha passat anys per hospitals i presons. Si a més has sigut una figura de la Royal Shakespeare Company, segurament la millor companyia teatral del món, doncs ni t’ho explico, però Mark Lockyer va prendre aquesta decisió i està representant aquesta època de la seva agitada vida pels teatres del món: Living With The Lights On (Viure amb els llums encesos). Us imagineu està tan fotut com per no poder apagar mai el llum, cavalcant contínuament sobre una muntanya russa? Explica que estava malament del cap, trastorn bipolar ajudat per alcoholisme, un viatge a l’infern passant per hospitals, presons, intents de suïcidi… La confessió comença en un […]

De mica en mica em vaig incorporant al món teatral, però amb més calma que abans. Al Romea hem tingut a Alberto San Juan, un home estimat a Catalunya, que junt amb un guitarrista extraordinari, Fernando Egozcue, han desgranat un seguit de reflexions acompanyades de música sobre Espanya, no com a terra sinó com a Estat, estat ingovernable. San Juan es belluga bé per l’escenari i transmet aquella sensació d’estar improvisant, de naturalitat, d’empatizar amb el públic, i ho fa explicant, recitant i fins i tot cantant, amb una complicitat amb el seu guitarrista, que enamora. Encara sou a temps de veure’l. No us el perdeu. Crítica completa » http://bit.ly/2yHaJbx

Tot i ser gran, a mi m’agraden els contes de fades, i Per Si No Ens Tornem A Veure ho és, encara que no tingui fada. L’argument és innocent, veieu: una princesa i un príncep son obligats a casar-se, tot i que quasi no es coneixen. Per evitar-ho fugen del seu regne disfressats i amb una identitat falsa. Que passarà?, doncs que es trobaran casualment i s’enamoraran irremeiablement. Amb aquesta idea quasi infantil Alícia Serrat (Pegados) ha escrit un llibret i unes lletres magnífiques que Marc Sambola s’ha fet seves i ha musicat meravellosament, i faig servir aquest adverbi a consciència perquè ha sabut agafar el to a cada part. Anna Lagares i Edgard Martínez han fet la resta, cantant […]