Josep Maria Ribaudí i Martí

Com un sorbet de llimona, perquè és àgil, divertida, musicalment impecable i com el seu nom indica: ràpida i animada, i amb el valor afegit d’una pila de gags intercalats Tricicle style, no en va la dramatúrgia i direcció són de Paco Mir. Les situacions més trivials van encoixinades amb la millor música de Mozart, Debussy, Vivaldi, Boccherini o Bach, sempre cantada a capella. Us deixarà el cos de bon rotllo, no com quan parlen García Albiol, Pablo Iglesias o Albert Rivera. Només per això val la pena anar al Teatre Goya. http://www.blocdenkbrota.blogspot.com.es/

Per autèntica, per tendra, per ben construïda i per ben interpretada. Teatre de màscares, com a l’antiga Grècia, però molt actual, sense paraules però dient moltes coses només amb l’expressió corporal. Una joia que triomfa per tot el món, vint-i-tres països no és cap tonteria. Una escenografia potent però a la vegada kitsh que gràcies a la il·luminació et transporta al segle XXI. Dramatúrgia col·lectiva dels Kalunka Teatro, excel·lent interpretació de la mà del director Iñaki Rikarte i música de Yayo Cáceres, aquest argentí ciutadà del món. Val molt la pena; no sigueu rucs i compreu ja les entrades o us quedareu sense. Em felicito per haver començat tan bé la temporada. http://www.blocdenkbrota.blogspot.com.es/

Perquè sí, és una mena de bogeria representar com el president Salvador Allende viu els últims dies abans del cop d’estat del casernari Pinochet. Però als de La Re-Sentida no els atura res i fan un muntatge estripat, irreverent, però fabulós. En hora i mitja diuen més coses de les que els sanguinari dictadors els hauria permès en trenta vides. i així aconsegueixen una obra punyent, sarcàstica i molt emprenyadora per la gent anomenada «d’ordre». Fins el dia 30 encara teniu temps de veure-la. Us la recomano de cor. http://www.blocdenkbrota.blogspot.com.es/

Perquè, entre altres coses, toca molt bé el tema de les llengües minoritàries, i d’això els catalans en podríem impartir postgraus. De fet la llengua (l’obra passa al Canadà on el francès és minoritari) és el detonant que fa que una dona d’una alta posició, tan laboral com de reconeixement, exploti. «La protagonista no sap encara com és de ple el seu got… No sap que la gota que està a punt de fer-lo vessar l’espera, pacient, a la seva cambra del seu hotel d’Ottawa». Són paraules del autor. Magnífica obra, magnífica posada en escena, magnífica direcció, interpretació… magnífic tot. http://www.blocdenkbrota.blogspot.com.es/

Creo que es el calificativo exacto para este Shakespeare que son tres. Pienso que Guillem-Jordi Graells y Josep Maria Mestres han sabido cogerle el tamaño exacto para hacerlo lo lo con rigor y en coña. Felicidades. Excelente todo; puesta en escena interpretaciones, escenografía, vestuario (y perrucari) … en fin, cuando coges un tipo como el de Stratford y el haces bien, el resultado es impagable. Yo todavía flipo de ver el Boixaderes, serio, ciñendo una espada de madera en la cintura, o ver a toda la peña bailando y tocando la pandereta, y en cambio la obra se ha hecho con todo el respeto y el máximo rigor. http://www.blocdenkbrota.blogspot.com.es/