Josep Maria Ribaudí i Martí

Perquè no és de text, ni dansa ni un musical, és una mica de tot. A partir del mite d’Orfeu, Pablo Ley ha organitzat un viatge al Hades amb set o vuit històries impecables, interpretades, cantades i coreografiades, però sense ser un musical. La Cia. Incordis, nou actors, acompanyats d’una banda, cinc músics, sorgida del Talles de Músics amb Jorge de la Torre al davant i com a compositor, ha creat un espectacle que no hauria de passar desapercebut ni pel seu atreviment ni per la seva qualitat. Bon text, bona direcció, bons intèrprets… Què més es pot demanar? Doncs que el públic no falli i hi vagi, això!

No és molt més per la quantitat de personatges que hi surten, la nena, la mare, la companya de presó, l’amiga, el nòvio, el taxista… i perquè demana de l’actriu una varietat de registres que al final sembla una obra coral. Hi ha dues històries entrellaçades en el temps i ni els seus personatges saben perquè. Una trama complicada, però no t’has de amoinar, t’has de deixar emportar pels sentiments que et desperta. Una obra dura que si no estigués tan ben dirigida i interpretada, ens ho passaríem malament. Ara, en canvi, ha estat un plaer. Ens hem emocionat i hem patit, però ha estat un premi. Hostitu, jo sempre vull veure obres d’aquesta qualitat!

Un eufemisme per no anomenar dictadura als set anys de terror que va passar l’Argentina en mans de la junta militar. Aquesta és una obra política que vol «reparar» la crema del teatre El Picadero, regentat per una colla de comunistes, assemblearis i homosexuals, segons l’ex-general responsable dels fets, que és entrevistat per una cadena de TV i tot i que el militar ja està mig gagà, no pot (ni vol) amagar la ideologia que el va portar a col·laborar. Ara, privat de llibertat, encara no entén que hi fa tancat en una mierda de cárcel, donde dan una mierda de comida y comparte con una mierda de compañeros, i jo dic, metafòricament perquè tot i que va passar ara […]

Sí, hay que verla por muchos motivos: porque es una joya, porque difícilmente volverá y porque os lo pasaréis en grande. La historia es buenísima, muy siciliana. La adaptadora, directora y actriz, Licia Maglietta es una fuerza de la naturaleza, una especie de Anna Lizaran, que ya es decir. Y poder verla en VOSC es un privilegio. En el teatro pasa como en el cine, las versiones originales… son las versiones originales. Que hace una «viuda blanca» en un lugar con costumbres tan convencionales como Sicilia? Pues aguantarse y buscarse la vida. Y la Liboria Serrafalco, nuestra heroina, se sale? Hostitu, se sale y con nota. Tenéis hasta el día 15 para poder verla (si conseguís entradas). Leer más.

Esta es una obra curiosa de Eduardo de Filippo, escrita para la radio, no para el teatro, pero que más tarde subió a los escenarios. Una obra breve en que la hermana de un ingeniero napolitano que viaja mucho, se queda a cargo de la cuñada que está enferma, muy enferma… En la versión original salen seis actores, pero ahora la tienen recortada a tres. Yo la vi en Milán, y como es una pieza corta, allí hicieron un prólogo con un monólogo, El dolore y de propina Pericolosamente, también un corto del mismo Filippo. Vale la pena ir.