Jordi Iglesias

Una puesta en escena mínima pero claramente intencionada y efectiva para un gran texto. Àlex Rigola vuelve a traer al teatro una obra de Roberto Bolaño y apuesta para dejar todo el protagonismo a las palabras, el cual se traslada a las voces sobre el escenario. Una propuesta que nos obliga a ponernos en la incómodo piel de una rata, a sentir su mundo donde lo raro es lo normal, la fiebre es la salud, el veneno es la comida a través de sus ojos, de su gusto, de sus orejas, de su olfato, de su tacto… y por si algún espectador se despista en algún momento, una rata muerta de tamaño humano sobre el escenario blanco. Aun así la […]

Senalló, soll, fitorada, tudar, xulla, sagí, saïm, xueta, quartó, capolar, perxades, llobades, roïssos, rapar, sòtil, torcar, llenegar, xerec… Totes aquestes paraules les escoltareu a Acorar, aquesta perla que ha regalat Toni Gomila al món. Plantejat com un monòleg, reviu el ritual de la matança per repassar el microcosmos que conforma la societat mallorquina. Una societat on la condició d’insularitat feia que les coses canviessin molt a poc a poc i les tradicions imperessin en les relacions socials. Una societat on el ràpid progrés arengat pel turisme de masses ha fet evolucionar convulsament i amb no poques contradiccions. Bé, una mica com a tot arreu però a la mallorquina manera. Una interpretació convincent i sentida, una posada en escena sòbria i […]

Pere Riera, autor i director de Barcelona, diu: «aquesta obra vol ser un acte de sentit reconeixement a tots aquells que van viure i somriure quan el cel va omplir-se de voltors durant aquells tres anys de ràbia». Doncs vull donar fe que aconsegueix ser-ho. I ho fa d’una forma magnífica, amb molt d’ofici a tots els nivells, des del text a les interpretacions. Tot això recolzat per una producció potent que permet -entre altres- recrear amb realisme l’interior d’una casa benestant d’aquella Barcelona cruelment bombardejada pels feixistes. El resultat connecta emocionalment amb el públic de principi a fi: deixa anar algun somriure amb el començament costumista, serra les dents a mesura que enfila el drama i treu discretament el […]

… gràcies déu per deixar-nos triar els amics. Aquesta és una frase feta que sempre m’ha fet gràcia i que després de veure El autor intel·lectual ha adquirit per a mi una nova dimensió. Ho esmento perquè m’ha vingut al cap just acabar la funció. La companyia La Maldita Vanidad ens presenta un drama familiar bestial articulat amb ritme i intel·ligència. Personatges molt ben construïts i molt ben interpretats. I detalls, molts detalls. Un història que parla de vincles familiars, de responsabilitats i de compromís, de donar i de rebre, tot recreant-se en la petitesa humana. Un regal que ens arriba de Colòmbia i que només podrem gaudir durant uns pocs dies. No us el perdeu.

Només amb un saber fer indiscutible i un talent desborant una companyia teatral es pot atrevir amb els temps que corren a pujar a l’escenari per fer humor en vers tot recuperant i revisant fórmules del segle d’or espanyol. No volia utilitzar l’expressió, però ara no me’n puc estar: amb dos collons! Bé, això i un talent desbordant com el que demostra posseir la companyia Ron Lalá. El resultat és un espectacle impecable, cuidat a tots els nivells, que ja ha fet xalar a milers d’espectadors. El text brilla amb llum pròpia: Vers a vers lliga present i passat amb naturalitat, establint paral·lelismes entre ambdues èpoques amb especial èmfasi a la situació actual de crisis econòmica i política; i amb […]