Jordi Iglesias

Los espectadores barceloneses tenemos una nueva oportunidad de reencontrarnos con la narrativa poética de Alessandro Baricco. Esta vez se trata de Novecento, un cuento concebido para ser narrado en forma de monólogo y que nos llega de la mano de un Pep Jové que representa con pasión, credibilidad y buen oficio esta preciosa historia. El texto nos llega envuelto con una escenografía muy bien lograda y una sala de dimensiones reducidas que contribuyen a crear un clima de intimidad ideal para saborearlo. Novecento cuenta la vida de Danny Boodmann T. D. Lemon Novecento, un pianista que nació, vivió y murió en un transatlántico. Una historia que encanta y maravilla, hasta el punto que por instantes desearía que fuera real y […]

Mummenschanz és un espectacle visualment deliciós, un regal per a la vista, fruït del treball d’exploració de les formes, els materials i els moviments que ha fet aquesta companyia suïssa al llarg dels anys. Anoteu: La il·luminació és exquisida. Treballen a cavall entre el teatre gestual i el teatre d’objectes, amb intel·ligència i en silenci, sempre en clau d’humor. Ara bé, no us espereu grans riallades doncs aquesta gent es mouen amb elegància en el terreny de les subtileses. Amb tot, cal insistir que es tracta d’un espectacle de caràcter antològic, un repàs als 40 anys de trajectòria de la companyia i, com passa tot sovint en aquests casos, no hi ha un fil argumental. És més aviat una mena […]

Porta 4 engega la temporada amb un espectacle que li va com anell al dit. Gracies a les caracteristiques de la sala i amb ajuda de l’escenografia ens colem al menjador del pis dels protagonismes per presenciar en primera linia com es complica el present de’n Manuel amb la Sofia pel seu passat amb la Juana i la seva inesperada aparició en el present. És la darrera proposta de Gabriel Beck. L’acció transcòrrer en una nit. El drama és bestia i accelerat. En certa manera, és com contemplar el pas d’un huracà pel menjador d’una casa. Deu ser aquesta acceleració el que fa que les referències a les qüestions socials que afecten als personatges siguin tractades de forma molt tangencial. […]

Aquests dies al arribar a la Sala Fènix et trobes un menú penjat a la porta. No és que s’hagin convertit en restaurant sinó que ens proposen una oferta de teatre a la carta. Podem escollir de primer entre varietat de contes de tradicional (sobretot orientals) com El rei de Cachemira, La pajita de arroz, El horoscopo no miente, Perquè el cuc és cec i mut… De segon, ens proposen triar entre contes de nova creació com ¿Dónde està mi pavo?, La cameta de l’Espe, Falopio, el telèfon negre fixe… I també ens ofereixen acompanyaments i postres tan o més gustosos i suggerents que els plats principals. Una carta ideada per la companyia El Somriure Bàrbar amb ingredients variats, entre […]

En un món futurista qui no canta o està prop d’algú que canti li explota el cap, i turu-rut. Aquest és el punt de partida d’aquest espectacle, un musical de cançó lleugera descarat, irreverent, tot sovint hilarant, amb un únic (des) propòsit: que els espectadors s’ho passin tan bé com els intèrprets. Una producció amb mitjans modestos que donem fe que ho aconsegueixen amb escreix. Si sortiu del teatre sense riure, o sou una pedra o us ha explotar el cap.