Gema Moraleda

…per a un text que no ho és tant. Les noies de Mossbank Road promet una història sobre l’amistat, però acaba posant sobre la taula la romantització d’una època passada on totes èrem més joves, més maques i més lliures (suposadament). L’acció avança amb microescenes que no permeten cap mena de progressió dramàtica, separades per el·lipsis de temps cada cop més llargues. Pel que fa a les tres dones protagonistes, malgrat tenir tres actrius de la talla de Clara Segura, Marta Marco i Cristina Genebat, els personatges són esquemàtics i estereotipats i es mouen erràticament en un espai buit que esdevé tans llocs diferents que hi ha moments que ja no sabem ben bé ni on som. En resum, un […]

Hay textos que sobreviven al paso del tiempo o que, con adaptación, pueden seguir siendo vigentes durante años y siglos. Pero hay otros que no. Para, Calígula forma parte del segundo grupo. Su reflexión sobre la tiranía, la libertad y la corrupción política suena tan lejana hoy en día que resulta casi imposible no desconectarse de lo que pasa sobre el escenario. Si, además, como es el caso, la puesta en escena es estática y declamativa y la escenografía juega a la contra de los actores, acabas con un montaje donde el reparto hace lo que puede liderado por un Pablo Derqui se deja la piel para intentarnos hacer empatizar con un personaje que, a pesar de sus esfuerzos, resulta, […]

La premissa d’El tigre de yuzu no pot ser més interessant, el relat de la trobada de dos grans cuiners, un occidental, Ferran Adrià, i un oriental, Hiroyoshi Ishida, que es troben en un moment complicat de les seves carreres i que, gràcies a aquesta coneixença, recuperen la il·lusió i l’empenta per seguir amb els seus projectes. Malauradament, malgrat l’intent de transmetre l’exotisme de Japó i l’excel·lent feina de bona part del repartiment (on destaquen especialment les actrius Júlia Santacana i Akemi Goto), la posada en escena no aconsegueix capturar la trascendència de l’episodi ni transmetre a la platea el rerefons gastronòmic i emocional que és on rau la clau de tot plegat. Més informació a Somnis de teatre

En este Ricard III del que únicamente se puede destacar la frialdad, el estatismo y una manera de recitar el texto que parece que los actores tengan la orden llegar cuanto antes mejor al final de su intervención, solo Homar, que tiene muchas horas de vuelo a sus espaldas, salva los muebles con una interpretación que, a pesar de todo, dista mucho de sus mejores trabajos. Una dirección cargada de obviedades y reiteraciones que no consigue hacer brillar ni el texto ni los actores. Un montaje malogrado para un texto que no ha perdido ni una pizca de actualidad. Más información (en catalán) en Somnis de teatre

Nina culmina la Trilogia de la Imperfecció, que ha constituit el gruix de la programació de la Sala Atrium enguany, amb una adaptació de La gavina de Txékhov que destaca tant per l’acurat ús de les projeccions per crear un grup d’ombres que acompanyen la protagonista en la seva desgràcia, com per una adaptació feixuga i poc interessant del text de l’autor rus. Un final agredolç per l’experiment estètic de Raimon Molins. Més informació a Somnis de teatre