Gema Moraleda

Las familias desestructuradas son un clásico del género de la comedia y El sistema solar recurre a este lugar común para presentar la enèsima propuesta. La protagonista es una mujer con problemas mentales que ha quedado para cenar el día de Navidad con su hermano, que tiene un hijo pequeño y ha sufrido el abandono reciente de su pareja (que no era la madre del hijo), y su padre, en que vendrá con su nueva pareja, una mujer joven que resulta ser la ex de su hijo. Con un argumento francamente previsible, una puesta en escena desnuda y unas interpretaciones irregulares por parte de un reparto lleno de caras conocidas, El sistema solar es una de aquellas comedias intranscendentes que, […]

Carlota Subirós proposa amb Sol solet un muntatge opressiu, asfixiant, carregat de mirades creuades i veus que ressonen en el buit, sobre un escenari rònec i fred, amb un sol ben rodó que sembla no escalfar i un repartiment en estat de gràcia encapçalat per uns magnífics Mercè Aránega, Laura Aubert, Roger Casamajor i Javier Beltrán. Una obra que parla de la soledat i de la família, de l’amor i la passió, amb una relació tòxica i malsana que, en alguns moments, pot arribar a resultar massa incòmoda. Més informació a Somnis de teatre

A la segona part de la seva trilogia Mira (que ens està oferint l’Àtic 22 del Teatre Tantarantana), Cametes Teatre aborda un moment anterior en el temps a la narració de la primera part, La capsa de cafè, el procés de malatia i mort de la mare d’aquestes quatre germanes. Un text encertat, una posada en escena meticulosa i unes interpretacions entregades inunden de veritat i honestedat un muntatge que omple els ulls de llàgrimes sense remei. Més informació a Somnis de teatre

El Col·lectiu La Santa culmina amb L’hora blava els seus tres anys de participació al Cicló del Tantarantana, i ho fa posant la cirereta a una feina sempre interessant, meticulosa i gens acomodada. L’acció es situa a un far on el faroner, que fa anys que viu sol, rebrà la visita d’un biòleg que suposarà un daltabaix a les seves rutines. Un text que parla de llibertat personal i de compromís, que planteja tots els dubtes sobre què suposa viure en societat i prendre o no partit. Un text clarament polític però presentat en forma de thriller, emocionant i angoixant per moments, amb unes interpretacions que atrapen des del primer instant. Molt recomanable. Més informació a Somnis de teatre

Marc Rosich y Roberto G. Alonso han creado a cuatro manos un personaje que, efectivamente, no escribió Tennessee Williams porque no lo conoció. Una mujer que vive de la bondad de los extraños, bajo un puente, tras un desengaño amoroso. Con ternura, oficio y mucha verdad, Roberto G. Alonso da vida a esta mujer atrapada en el limbo, en una realidad realmente oscura que ella sabe iluminar con un toque de magia. Con una puesta en escena que combina danza y texto con gran acierto y una historia francamente conmovedora, A mí no me escribió Tennessee Williams (porque no me conocía) es uno de aquellos espectáculos que te acompaña cuando sales de la sala. Más información en Somnis de teatre