Gema Moraleda

Sopa de pollastre amb ordi presenta una família comunista londidenca l’any 1936, i l’acompanya al llarg del temps i els canvis socials fins el 1960. En aquest temps, veurem com els somnis i les conviccions d’aquests obrers entusiastes es van esmicolant i com tots, tret de la mare, una dona forta, compromesa i carregada de fe en el seu ideari polític, abandonen, d’una manera o altra, els seus ideals. Ferran Utzet arrisca (i guanya) amb un muntatge sobri, despullat i simbòlic, amb un repartiment totalment impecable encapçalat per una Màrcia Cisteró que domina la funció en el paper d’aquesta mare tan carismàtica com contradictòria. Sopa de pollastre amb ordi és teatre polític que no busca alliçonar sinó presentar uns fets […]

El temps que estiguem junts és un regal que ha rebut (per fi) la Kompanyia, en forma de text fet a mida per Pablo Messiez. El muntatge, que relata un moment molt concret de la vida dels personatges, és com una fotografia, una instantània que copsa totes les emocions, els sentiments i les sensacions que experimenten els protagonistes. En escena veiem dues històries, la d’un grup que es reuneix un cop a la setmana per fer catarsi i intentar foragitar el seu dolor (tan diferent, tan semblant) i la d’una parella que decideix començar una vida junts en un pis de lloguer. Amb unes interpretacions arriscades, potents i honestes, entre les que destaca, sens dubte, una Júlia Truyol senzillament meravellosa, […]

Guillem Morales ha fet una feina esplèndida adaptant el clàssic de Mary Shelley a l’escenari i centrant el conflicte en l’abandó de la criatura per part del seu pare. Portaceli rebla el clau amb un muntatge que narra els esdeveniments de doctor i criatura de manera paralel·la, gairebé cinematogràfica, i aporta dinamisme a una història que, potser per massa transitada, podria haver esdevingut feixuga. En escena, dos rostres molt mediàtics, els de Joel Joan i Àngel Llàcer, donen vida als protagonistes. El primer amb molta voluntat i el segon massa acomodat als seus vicis. Per sort, tenim a Lluís Marco i Magda Puig per afegir matisos i sostenir les escenes. Més informació a Somnis de teatre

No passa sovint que, des de la platea, el text t’atrapi per sí mateix, per la seva naturalitat, el seu ofici, la seva certesa. Però és el que passa amb Olvidémonos de ser turistas, el relat d’un viatge físic i emocional a la recerca d’una resposta impossible. Josep Maria Miró dibuixa un trajecte creat a partir de breus encontres amb desconeguts que ens permetrà descobrir a dos personatges que viuen amagats al seu dolor. Una història senzilla narrada d’una manera magistral. Amb una posada en escena discreta i unes interpretacions sòbries, elegants i entregades, Olvidémonos de ser turistas és teatre de text del que mai no em cansaria de veure. Més informació a Somnis de teatre

No dubto de les bones intencions de l’autora de Simone quan va decidir fer una comèdia amb idees feministes. Malauradament, el feminisme que proposa ens queda a aquestes alçades una mica llunyà i, a més a més, el text no acaba de funcionar, perquè la trama té problemes de coherència des del primer moment, que es van accentuant a mesura que avança. Malgrat això, cal aplaudir l’entrega de les tres actrius que donen vida a l’improbable trio protagonista: un polític d’ultradreta que s’ha llevat amb cos de dona, una prostituta a la que gairebé no coneix i la dona del polític. Més informació a Somnis de teatre