Carme Canet

Som una secta els bojos pels musicals, i jo en pertanyo. Motiu més que suficient per gaudir com una ‘berra’ de l’espectacle que celebra els 20 anys d’actor de Joan Vázquez. Però s’hi afegeix que en Joan despulla, aquest cop, l’ànima, i entre humor, i anar-les fotent, fa riure, somriure i al·lucinar amb la selecció de temes. Anar repassant la seva trajectòria artística des que va fer de coro al primer Rent, passant pel musical més petit, Hair, Mamma mia, on hi ha actuat, i altres temes preciosos com el del musical Once o l’al·leluia de Leonard Cohen que va interpretar amb la Beth Rodergas, acompanyats de la guitarra del gran Marc Sambola. A banda d’ells dos, els altres cameos […]

Mentre esperem que comenci comencen a passar coses. No us les explico. Comença. En Pau Roca ens explica la seva vivència. Bé, la del personatge. Però també es diu Pau. O és que realitat i ficció, quan la interpretació és de veritat, conflueixen, es dissolen? No és la seva vivència, però ell fa que ens l’anem creiem a mida que avança l’obra. Com poques, aquesta és una obra d’espectadors actius, atents, entregats. Com l’actor, com en Pau. Un constant mirar tothom, i quan dic tothom, és tothom, als ulls. Als ulls o fins i tot més endins. En Pau entra i surt de la història, per conversar amb nosaltres, per fer-nos partíceps de la percepció de la seva infància, de […]

Escriure un musical és un repte, fer que la música flueixi entre els diàlegs i els pensaments, entre el contingut literal i les melodies, és de totes totes un repte apte només per uns quants. Fer-ho en català, amb personatges propers, actuals i joves és d’agrair i d’admirar. Són l’Alicia Serrat i el Miquel Tejada, amb l’ànima i el suport del Dani Anglès, els que signen lletra i música de “Tot el que no ens vam dir”. Un musical fet a mida, fet amb tendresa, amb professionalitat, amb contingut, amb complexitat dramatúrgica i musical. Parlar del que no ens hem gosat dir, en les nostres relacions. Quan les paraules no surten, surten les notes. La filosofia de la vida, de […]

Sopa de pollastre amb ordi, d’Arnold Wesker comença com el públic. Nua. Una obra nua. Silenci. Poc a poc tot pren literalment forma, literalment text, literalment consciència. Crec que no hauria de parlar de l’argument, un argument que transita entre la desolació de perdre-ho tot, i especialment els ideals, les esperances, i la quotidianitat de l’anar tirant. Un text que estem representant tots nosaltres, malauradament, ens agradi o no, avui, ahir, i encara ens queden dies per ser actors d’aquesta història. La proposta escènica i dramatúrgica és impecable. Em trec el barret davant el director i versionadors. Ferran Utzet per partida doble, i Llàtzer Garcia. Els actors estan més que bé. Destaco Màrcia Cisteró Saludes per què és una actriu […]

Els somriures a l’entrada del teatre on actua el Mag Lari són diferents dels de la majoria d’espectacles teatrals. Quan t’acostes en el temps i en l’espai al Lari, el seu humor, el record de les seves mirades, les seves cares i ganyotes, la seva tendresa i també la seva irreverència t’hi acompanyen. La màgia del Mag Lari és una altra màgia. És la màgia que transforma famílies senceres en riures i boques immenses que al·lucinen amb els trucs. És la màgia que meravella la gent de l’espectacle per què el Lari és un grandíssim actor. És la màgia d’un somni que el mag Lari ha anat construint i ha fet realitat amb molt d’esforç, molt de treball, molt de […]