Mentre esperem que comenci comencen a passar coses. No us les explico. Comença. En Pau Roca ens explica la seva vivència. Bé, la del personatge. Però també es diu Pau. O és que realitat i ficció, quan la interpretació és de veritat, conflueixen, es dissolen? No és la seva vivència, però ell fa que ens l’anem creiem a mida que avança l’obra. Com poques, aquesta és una obra d’espectadors actius, atents, entregats. Com l’actor, com en Pau.
Un constant mirar tothom, i quan dic tothom, és tothom, als ulls. Als ulls o fins i tot més endins. En Pau entra i surt de la història, per conversar amb nosaltres, per fer-nos partíceps de la percepció de la seva infància, de la seva adolescència, de la seva família.
«Les coses excepcionals» està farcit de coses excepcionals. Les numero:
1 – El format i la dramatúrgia.
2 – La interpretació d’en Pau Roca
3 – El públic
4 – el plantejament de la història
5 – les complicitats
6 – els ullets amb què mira l’actor al públic
7 – els petons i les abraçades
8 – el mitjó, que avui fa pudor, per què m’he mullat com un pop
9 – la simplicitat
10 – les coses excepcionals
11 – el meu company de butaca, que alhora és el meu company de feina, però que és el primer cop que anem junts al teatre
12 – les coses que em passen pel cap
13 – les coses que em fan fer (Spoiler)
14 – les ganes d’arribar a casa i escriure que no us perdeu aquesta obra. Per què divertiment, reflexió, i acrobàcia interpretativa són excepcionals. Com les coses, com la vida, com els amics, com el teatre.
Carme Canet
Em trobareu, també a Companyia de Teatre i Cultures