Berta Cotrina Domingo

L’art sempre és un mirall de la realitat, i últimament podem veure com el feixisme també arriba dalt dels escenaris. Un dels pocs llocs on es reviu per criticar-lo i no per oprimir. Christiane Jatahy agafa la realitat brasilera, per retratar allò que està succeint a tot el món. La premissa és senzilla: com podem perpetuar el feixisme sense ser-ne conscients, com ens transformem en l’enemic. Un diàleg unidireccional entre els actors i el públic, un debat d’allò més quotidià, d’entre bambolines gairebé; que trobem retratat a través de l’escenografia: un bloc de pisos comunitari, que va canviant constantment d’espai. Una proposta d’escenografia i moviment que recorda a DogVille, el film que la directora agafa de referència. Jatahy juga amb […]

Acceptem massa coses. Acceptem massa coses. La dansa de l’ostentositat. La dansa de la religió. La dansa del masclisme. Un joc psicològic ple de nivells. Difícil de comprendre, i sempre sola a l’afrontar-ho. Mart Aran posa en escena totes violències d’un maltractament. Els cops invisibles són els que més mal fan. Un diàleg que enmig de la lletjor d’una societat masclista hi troba la poètica, la ironia i la comèdia. Totes les morts, totes les víctimes, totes les verges Maries. Som figures de fusta i or, però som figures. Silenci. Quina verga et tocarà ser? Si vols La segona eva et fa una bona desfilada de les mil possibilitats. Una obra que no busca respostes, sinó exposa, dóna veu a […]

Som i serem sempre bruixes; dolentes als ulls dels homes, sabies a la mirada de les dones. This is not here. Re-imagine Yoko Ono rebutja com el patriarcat ha imposat la seva versió dels fets, i reescriu la història. This is not here és una biografia necessària, i al mateix temps una exposició de l’obra de l’artista, Yoko Ono no es pot explicar sense el seu art. Sònia i Albert Martí es veuen en cor d’interpretar la famosa parella, entendre la fama, la necessitat de crear, aquells anhels de buscar la Pau; i ho fan amb una gran naturalitat. Sònia Masuda experimenta un rebuig a la seva vida laboral que a poc a poc l’apropa a la vida de Yoko, […]

Un cub immens ple de calaixos al mig de la sala em recorda la necessitat que tenim de classificar-ho i posar nom a totes les coses. Buff…, aquell moment que no saps on o com classificar una part de tu, estrès, eh? Archivo parla sobre la necessitat de separar si al final tot està entrellaçat; ens necessitem uns als altres per seguir rodant. Som espectadors del nostre entorn, i a la vegada protagonistes, som públic i actor al mateix temps. Una crítica a l’aparent individualisme que la societat ens ha imposat, el veí sempre és el dolent. Una instal·lació de trenta minuts que ens ensenya les coses bones d’arxivar, de saber separar, però sense crear fronteres, sinó ponts entre les […]

Res no passa ael nostre voltant, i a la vegada passa tot; mirem sense veure. Verónica Navas trenca les finestres i evidencia que existeix un entorn protagonista en si mateix. Una proximitat desconeguda que ens permet imaginar aquella realitat que queda limitada dins nostre. La Ciudad és una tabula rasa que posa el focus als petits detalls. Detalls físics, temporals, i filosòfics. La Ciudad és un cigarro des del balcó, una conversa de capvespre, un moment per desfogar-se. És l’ara i aquí, des d’un record, des dels teus ulls. Un estudi sobre el quadre teatral. Verónica Navas ens parla d’una manera molt intima a través de la delicadesa del paper, mostrant així les diferents capes del món que ens rodeja. […]