Un demà que parla de l’avui. La distopia del present. Un retrat del vers “si l’amor es paga, no és amor”. Però que passa si canviem la definició d’amor?
Helena Tornero ens proposa una reconstrucció d’una història d’amor, un puzle que es completa a mesura que avança l’obra. Una peça que juga amb les aparences, o no. Hi ha conceptes que es reescriuren constantment, i Tornero aprofita per jugar amb les seves diverses cares. Apropa i allunya l’espectador, però aconsegueix captivar-lo en els moments de més “ciència-ficció” (ho posarem entre cometes, perquè hi ha més de real que altra cosa).
Demà està interpretat per dos actors i dues actrius que juguen dins les regles d’Aleix Fauró. Moviments robòtics, i a la vegada orgànics, ens porten a un dels extrems de l’amor heteropatriarcal. Una constant acció amb el públic a través de les mirades aconsegueix captivar l’espectador i interpel·lar-lo. Absent del fet obvi, aconsegueix amb l’escenografia emfatitzar els moviments, i transportar-nos en l’elegància que es venen els cursos i els seminaris, una fàbrica de diners.
La llum i el vestuari acompanyen l’estupenda interpretació. Una atmosfera plena de reflexions, amb moments amb masses fulles, però el vent se les emporta i queda tota la resta. Fins on som capaços d’arribar per no estar sols, per no ser ningú?