Romeo Castellucci recluta una trentena d’homes per formar part del nou elenc de l’espectacle, Bros. Un dia abans de l’estrena es reuneixen i només reben aquestes indicacions: “No penseu, només obeïu”. El gran reconeixement de Castellucci i el fet de pujar dalt d’un escenari, fa que tots ells acceptin amb el cap sense qüestionar-se res.
Dins la funció ens trobem tots tancats al calabós, i de tant en tant, es deixen entreveure les llanternes d’aquells que ens vigilen. El soroll és insuportable, el profeta és condemnat, i només queda l’ordre i la llei.
La trentena de policies es mou dalt de l’escenari segons les ordres d’un auricular. Torturen i son torturats. Ningú tremola a l’aixecar una pistola i apuntar al seu company, la pressió del directe no els deixa pensar, volen evitar el ridícul, i els seus actes cada vegada son més violents. Els cossos policials com una massa uniforme. Un director de teatre, una persona amb reconeixement públic, ha aconseguit crear una dictadura.
Un espectacle molt geomètric i ritualitzat que deixa en evidència el difús significat del concepte límits. Com de vulnerables som al nostre dia, com actes quotidians poden apropar-nos fàcilment al feixisme.