Impossible viatjar per la Mediterrània de les cultures, sense recordar que encara no a totes les ribes hi ha la tant desitjada pau. A la seva vessant més oriental, Israel i Palestina malden pel reconeixement mutu i la trobada fraternal, malgrat els intents d’uns i altres radicals per no fer-la possible. Dècades d’incomprensió i una història, religions incloses, que no ajuden. Però a totes dues bandes del conflicte, i molt significativament entre els seus artistes, s’alcen veus disposades a qüestionar coses, a oferir solucions i vies de sortida. Dos ballarins israelians porten des del 2013 dient-ho amb el títol de l’obra que arriba al Grec després de la rotunda acollida i èxit al Festival d’Avinyó Off de l’any passat: We love Arabs.
És una coreografia de Hillel Kogan, ballarí vinculat al moviment Gaga i coreògraf assistent onze anys d’Ohad Naharin, a la Batsheva Dance Company de Tel Aviv. Premiat pel Cercle de la Crítica de Dansa el 2013 per aquesta composició, s’acompanya d’un altre conegut intèrpret israelià, però en aquest cas de l’escena més independent de la dansa d’aquell país: Adi Boutrous. El secret del seu èxit és el sentit de l’humor amb què aborden la qüestió de les relacions entre àrabs i israelians.
Representen a escena un fragment d’aquell antic conflicte. I per fer-ho encara més realista, el coreògraf decideix que res millor que contractar un ballarí de l’altra banda. Amb un esperit gens crític, al començament, però poc a poc deixant-se endur per la constatació: són moltes més les coses que els uneixen que no pas els separen.
Un exercici ple de voluntat: enderrocar prejudicis i malentesos, enxarxats en les actituds quotidianes d’un costat i l’altre; relligats als missatges sovint sense contrastar amb què els poders acostumen a confondre la ciutadania. Peça salpicada per interessants textos que passen a formar part d’una estructura coreogràfica on el gest i el moviment es troben sotmesos a les tensions pròpies dels discursos. Així van alliberant energia, poc a poc, en favor del contacte i el joc que el duo proposa: apostar per la idèntica manera com tots ens desplacem per la vida, enlloc d’accentuar els passos diferents amb els quals ho fem.
“Sento que, a qualsevol lloc on siguem, l’espai defineix absolutament com ens hem de moure” diu el coreògraf en un moment de la peça. Així és la seva compromesa posició, en una peça que no deixa marge a error en la seva interpretació i de títol ben explícit. Un granet de sorra més per a la platja de concòrdia.
Text: Jordi Sora
