La Virgueria i Pablo Ley adapten Medusa, la novel·la de Menéndez Salmón on el cineasta, fotògraf i pintor Karl Gustav Friedrich Prohaska viatja per les vergonyes d’Europa, des de la Primera Guerra Mundial a la bomba d’Hiroshima. Un muntatge poètic i colpidor que va ser reconegut amb el Premi Quim Masó 2016.
La Virgueria és una de les companyies imprescindibles del panorama català. Habituals de les sales de petit format, ara fan un pas endavant amb Medusa, estrenada al Festival Temporada Alta. Ara arriba a la Sala Tallers del TNC, una sala que els permet presentar aquest espectacle amb una producció més gran del que estan habituats. «Des que vam formar la companyia amb l’Isis Martín, teníem clar que volíem fer també produccions de mig i gran format, obres que, per què no, puguin anar a la Sala Fabià Puigserver del Lliure. Hi ha companyies que treballen en el petit format no només per una qüestió de recursos i pressupost, sinó perquè és el tipus de treball que volen fer. Nosaltres no, a nosaltres ens agrada el petit format, però també volem ser a les sales grans dels teatres«, explica Aleix Fauró, director de l’obra. De fet, un dels seus referents, diuen, és la companyia britànica Complicité, que va deixar el públic bocabadat amb la seva adaptació de Beware of Pity d’Stefan Zweig.
Tot i que només estaran quatre dies al Teatre Nacional, la companyia porta quatre anys treballant en aquesta adaptació. «Tot va començar quan li van reglar la novel·la a l’Isis. Em va demanar que me la llegís i em va preguntar: creus que podem portar-la al teatre?». Ràpidament van tenir clar que sí. «Tots dos som del parer que gairebé tot es pot convertir en un fet escènic, però sense l’experiència d’haver adaptat mai un text literari al teatre, ràpid vam tenir clar que havíem de comptar amb el Pablo Ley. És una persona amb una experiència molt prolongada i exitosa en aquest sentit i també un pou de saviesa. Medusa ens explica la història d’un artista que pinta, que fa cinema i que fa fotografia, però les referències artístiques, totes les corrents que van des del 1914 fins avui gairebé és infinita i a nosaltres se’ns escapen la majoria de coses; al Pablo no».
El protagonista de l’obra és el cineasta, fotògraf i pintor Karl Gustav Friedrich Prohaska, interpretat per Pepo Blasco. Un artista que neix l’any 1914 a Alemanya, durant l’inici de la Primera Guerra, i que «viu tot l’ascens nazi i es converteix en part del partit». Al llarg de l’obra es veu el seu viatge per la Segona Guera Mundial, l’Espanya franquista, les dictadures llatinoamericanes dels anys 50 i acaba l’any 60 al Japó, «on acaba el periple per les misèries humanes fent una sèrie de fotos a una família on els quatre membres estan afectats per les radiacions d’Hiroshima«.
«La figura de qualsevol artista davant de qualsevol catàstrofe sempre és controvertida», explica Fauró. «En un moment de l’obra Prohaska diu: ‘si la meva Alemanya hagués estat comunista jo hauria estat el seu fotògraf, però la meva Alemanya era nacional socialista’. La pregunta és: es pot viure sense ideologia?«.
Respecte la relació amb l’actualitat, el director està convençut que «com més ens endinsem en la història, sobretot en l’ascens nazi de l’Alemanya dels anys 20 i 30, més similituds veiem amb l’Europa actual. Fa esgarrifar». La intenció de la companyia, com ja és habitual, és provocar el debat i reflexió. «Quan fas un espectacle que parla de fets històrics que queden enrere en el temps és important trobar les reverberacions en el present, perquè sinó és fàcil caure en classes d’història, que no és el que ens toca fer a nosaltres«.
Text: Mercè Rubià / Fotografies: Anna Miralles
