David Plana torna a l’escriptura teatral amb El bon pare, una comèdia inquietant que vol confrontar l’espectador amb temes com la paternitat o la renúncia als propis ideals. Al Teatre Borràs del 21 al 31 de juliol.
L’autor, director i dramaturg David Plana ha estat durant set anys allunyat dels escenaris. Durant cinc temporades ha estat el director argumental de La Riera, la sèrie de sobretaula de TV3. Una feina que li ha implicat, durant aquest temps, la coordinació de guionistes, personatges i un ritme intens. «Tenia la necessitat de controlar-ho tot a nivell professional i, a més, pensava que també podia fer-ho amb la meva vida personal», explica. Un tret que comparteix amb el protagonista d’El bon pare, encarnat per Lluís Soler, l’alcalde d’una ciutat de províncies que creu tenir-ho tot sota control, però que veurà com la tornada de la seva filla per passar les vacances, i un vídeo penjat a les xarxes que mai no hauria d’haver vist, li capgira el seu món.
I és que aquest alcalde, Roger Denís, es té per si mateix un pare progressista, enrotllat, gairebé més amic que pare de la seva filla. «Sembla que s’ho expliquen tot, que es tenen més confiança que amb la mare; l’Ada fins i tot estudia Economia, com ell volia –explica Georgina Latre–, però tot pot canviar». Aquest vídeo on apareix amb el seu company, en Pol (Jaume Madaula) i la intervenció de la mare (Teresa Vallicrosa), la seva ex-dona, li faran veure tot allò que fins ara no havia vist. Aquest pare de família modèlic «que es creu admirat, estimat i respectat» s’adonarà, doncs, que ha estat més aviat «un observador, impotent i ridícul» d’uns fets dels quals només n’ha conegut una part. Tots aquests fets «l’obligaran a transformar-se i deixar de ser qui és –explica Plana–, i per fer-ho haurà de trencar el mur que ha aixecat, sense adonar-se’n entre ell i la resta del món».
Plana, que fa només uns dies també s’ha estrenat en la paternitat, confronta també diferents maneres d’educar. D’una banda, la d’en Roger, que està convençut de ser un model d’educador modern i tolerant, i de l’altra la de la família d’en Pol, uns grangers del poble a qui considera «conservadors, curts de mires i provincians», tot allò que ell ha volgut deixar enrere. Tot, això sí, amb una comèdia de certes turbulències». «Tinc ganes de poder mesurar la reacció dels espectadors, després de tants anys de tele. Sentir com riu la platea és droga dura», confessa Plana.
