El bon pare

El nombre de David Plana siempre irá asociado a un tipo de teatro que empezó combinando thriller, violencia y personajes turbios. Obras como Mala sang, La dona incompleta o Petita mort asentaron las bases de una dramaturgia que, en un determinado momento, decidió emprender otros caminos… Es cierto que en El bon pare también hay una parte oscura, escondida, pero la voluntad de hacer una comedia más amable y comercial se encuentra en las antípodas de su primera obra. Aún así, no se puede negar que Plana todavía tiene mano para crear situaciones incómodas y para dialogar escenas realmente divertidas. Quizás el principal inconveniente, dramatúrgicamente hablando, es que cuando la trama está en su punto álgido enseguida vamos hacia una resolución apresurada y un poco forzada…

La dirección es correcta, y las escenas más cómicas -sobre todo, la primera conversación del matrimonio- están resueltas con destreza. En este sentido, Teresa Vallicrosa vuelve a demostrar que es una gran cómica, y es innegable que está muy bien acompañada por Lluís Soler y Georgina Latre. En el caso de Jaume Madaula quizás habría que revisar su registro, a pesar de que el público agradece las salidas de tono del personaje y su comicidad más bien forzada. En definitiva, una comedia que podría haber sido más incisiva, pero que se ha quedado en la superficie y ha preferido contentar a un público más amplio. Veremos si lo consigue…

Que difícil és ser pares !!! Et creus que ho estàs fent millor que ningú, fins hi tot millor que els teus pares, i al final te’n adones que l’ofici de la paternitat és realment molt complicat.

Mireu , dons a mi m’ha agradat molt el plantejament que fa en David Plana sobre l’assumpte de la paternitat. És un zasca!!! en tota la cara a aquells que es pensen que ho estan fent millor que ningú, i s’omplen la boca dient: “el meu fill no”.

En definitiva això és el que li passa a en Roger Denís (Lluís Soler), l’alcalde d’una petita ciutat, que viu en un loft de disseny en una de les millors zones de la ciutat. Es creu que ho sap tot de la seva filla, i que és un bon pare. Modern, tolerant, comprensiu. Però… ben aviat descobrirà que rés, és el que pensava, i que al final el més bo pot arribar a ser el més enganyat.

El bon pare és una reflexió sobre algú que ha viscut absent dels fets més rellevants que han afectat la seva pròpia família.

Amb un text senzill, entenedor i proper a tot tipus de públic.

Les actuacions de tots quatre actors… desiguals. Unes millors que altres,… moments creïbles, d’altres exagerats i altres gens creïbles. Penseu que estem davant d’una comèdia i com a tal el que es pretén és fer-nos riure i passar una bona estona.

 

Jo m'ho vaig passar d'allò més be, i el públic, tret d'algun espectador que no va ni tan sols aplaudir, també.

David Plana ens aproxima a la figura d'un pare i polític que en qüestió de només una nit veurà com el seu món canvia a l'adonar-se que aquest no és tal i com ell l'havia anat construint. Sens dubte, es tracta d'una trama interessant que l'autor va desengranant alhora que assistim a l'evolució que viu el protagonista, anclat en la protecció del seu propi pensament. Així, Plana encerta a l'hora de crear aquest personatge conjugant la profunditat amb l'entreteniment, tot i haver alguns altibaixos en la trama que per sort no arriben a fer ombra al conjunt. En aquest sentit, els actors defensen amb eficàcia els personatges, fins i tot en aquest moments més febles, fent que l'obra no decaigui en cap moment. Per tant, ens trobem amb una funció que ens farà passar una bona estona, la qual funciona en el seu conjunt i que, a més, ens aporta aquell element reflexiu al voltant d'un personatge del tot interessant i que va més enllà del mer entreteniment.

En su primera obra, Mala sang (1997), el dramaturgo y director David Plana ya mostraba un acercamiento a la comedia algo más oscuro del que, normalmente, acostumbra a ser habitual para el gran público. Esta visión turbia del humor que se ha ido repitiendo a lo largo de su trayectoria, con propuestas como Petita mort (1999), Després ve la nit (2001) o Dia de partit (2008), sirve, en esta ocasión, para abordar la paternidad y las relaciones dentro del mundo de la familia. El espectáculo es un funcional ejercicio de narrativa contemporánea que, sin giros espectaculares, grandes diálogos ingeniosos o situaciones muy sorprendentes, consigue entretener y mantener el interés con dignidad. El problema, sin embargo, es que el espíritu dramático de la historia tiene un peso demasiado significativo y, al contrario que en algunos de los espectáculos antes mencionados, la amargura aquí impide a los gags fluir con la naturalidad que haría falta. Quizás se trata de un error de dirección, pero el caso es que la áspera (e interesante) atmósfera de aquello que se nos explica no casa del todo bien con el humor que acaba por parecer más un disfraz forzado que no el tono inherente de su esencia. También encontramos diferentes registros interpretativos entre el reparto. A pesar del buen trabajo por separado de, por ejemplo, Lluís Soler y Jaume Madaula, cada cual a su aire, parece que formen parte de montajes diferentes, cosa que perjudica el conjunto y produce esta falta de fluidez de la que hablábamos. En cualquier caso, el texto consigue aproximarse a temas complejos de una manera que pretende parecer fútil y, a pesar de que esta ligereza es sólo un truco formal parcialmente fallido, al menos contiene una profundidad válida de donde sacar un buen puñado de ideas para reflexionar.

Anàvem a veure una comèdia, anàvem a veure una obra de David Plana, autor que ens va impactar en el seu dia amb "La dona incompleta" (i estem parlant de fa 15 anys si fa o no fa), anàvem a veure uns actors que eren una garantia, .... Tot això ho sabíem.
Però el que no sabíem és que no ens agradaria gens ni mica.

I comença bé, l'obra en la primera mitja hora ens ha arrancat algun somriure i ens ha fet pensar que gaudiríem, però ha estat un miratge perquè ha començat a derivar cap a l'exageració desmesurada i l'absurd. Creiem que a David Plana, a partir de la meitat de la representació el text se li ha anat de les mans i des d'aleshores cap de les interpretacions és creïble, malgrat que els actors no han intentat.

Salvem l'escenografia i les interpretacions, sobretot en la primera part de l'obra; alguns desajustos en la posada en escena: on està l'habitació de l'Ada, a dalt o a baix??... La Fanny guarda roba personal en una casa que ni tan sols coneixia??

No podem recomanar una proposta basada en un text poc treballat, que podria haver anat molt més enllà amb el tema de la "paternitat sense escola", que a tots els que som pares o mares ens toca de prop.

Una proposta desigual i per nosaltres fallida. Llàstima.

Si voleu veure la crònica sencera, només heu de clicar AQUÍ