Scaramouche de Dagoll Dagom, L’ànec salvatge i Jane Eyre del Teatre Lliure i Fairfly de la Calòrica, entre els guardonats d’uns Premis Butaca amb la gala més reivindicativa dels últims anys. El col·lectiu Dones i cultura ha fet que, davant manca de dones a la programació teatral, ressoni la mateixa pregunta durant tota la nit: on són les dones?
«Se’m fa estrany recollir un premi quan tenim el govern a la presó i a l’exili», deia Montse Amenós, guardonada pel millor vestuari. Era la primera reivindicació de la nit. I de fet, reflectia una pregunta que els mateixos organitzadors es feien dies abans de la XIII edició dels Premis Butaca, celebrada aquest passat dilluns 27 al Mercat de les Flors: «Té sentit celebrar uns premis en un moment polític com l’actual?» Malgrat eliminar els fragments musicals i adoptar un format més auster com a mesura de protesta per l’empresonament dels Jordis i els consellers, estan convençuts que sí. «Com deia Monsterrat Roig, la cultura és l’opció més revolucionària a llarg termini», citaven, i molts dels guardonats els felicitaven per la tenacitat en un moment «on el sector està patint una forta davallada de la venta d’entrades».
Però malgrat els llaços grocs que portaven a la solapa alguns premiats i les paraules d’Amenós o el crit de «llibertat presos polítics» d’Ana San Martín –millor actriu de musical i una gallega convençuda que «la situació actual és completament injusta»-, si una frase es repetia constantment en el lliurament de premis era aquesta: on són les dones? El col·lectiu Dones i cultura, que agrupa diferents professionals de les arts escèniques i altres sectors culturals, aconseguia un fet insòlit: convertir els premis en una reivindicació feminista constant fent palesa, a través de gran part dels premiats, la discriminació que encara ara pateixen les dones en l’àmbit teatral. I és que consideren que «la manca de dones nominades i premiades és un reflex de la programació», en paraules de l’actriu Júlia Barceló, que lliurava un guardó en nom del col·lectiu. Se li sumava Joan Yago -premi en la categoria de dramatúrgia per Fairfly, que també es va endur el millor espectacle de petit format-, que posava xifres a l’escassa presència de dramaturgues als teatres públics, amb casos on no s’arriba ni al 10% i que denunciava que «si la història sempre l’expliquen uns, les altres no hi apareixen mai». O Clara Peya -compositora de Renard o el llibre de les bèsties, millor espectacle familiar-, que va sortir a l’escenari amb una traductora de signes per reclamar més dones i teatre accessible per a tothom.
L’espectacle més premiat de la nit va ser Scaramouche, de Dagoll Dagom, que va recollir fins a sis premis, entre els quals per al millor musical, millor actriu i millor actor de musical per Iván Labanda. Lluís Homar, que ja va estar nominat l’any passat com a millor actor, s’enduia el Butaca pel seu paper a Ricard III i Ariadna Gil el de millor actriu per la seva interpretació de Jane Eyre. Visiblement nerviosa i emocionada, l’actriu es mostrava satisfeta d’haver interpretat una dona lluitadora, escrita per «una de les primeres autores en escriure novel·la feminista», i reconeixia que ha estat «el paper que més m’ha exigit i més satisfaccions m’ha donat en aquesta carrera». El seu company en l’obra de Brontë, Abel Folk, s’enduia el premi a millor actor de repartiment i Elisenda Casanovas el de millor actriu de repartiment pel seu paper a La senyora Florentina i el seu senyor Homer.
Pere Faura agraïa via telèfon el premi a millor espectacle de dansa per Sweet Tyranny, recordant que «no només es fa dansa al Mercat de les Flors» i reclamant «menys repressió i més fricció; si ballem i ballem junts serem més lliures». Per la seva banda, Agrupación Señor Serrano, premi en la categoria de noves dramatúrgies, lligava la reivindicació feminista amb la discriminació que pateixen els qui fan un tipus de teatre a qui van decidir rebatejar com a «estrany, marginal, incorrecte o incòmode». «Si ens diuen noves dramatúrgies, vol dir que la resta de categories nominades avui són velles, desfasades i caduques?», es preguntaven.
Dos dels que es consideren premis grossos, millor espectacle i millor director, van anar a parar a mans del Teatre Lliure i Julio Manrique per L’ànec Salvatge, que també s’enduia una estatueta per a l’escenografia de Lluc Castells. Eren els últims premiats en pujar a l’escenari. L’actriu Elena Tarrats tancava així la gala: «Això no és una queixa, perquè paral·litza. Això és una reivindicació des de la il·lusió i l’amor per la nostra feina. Però és trist que l’haguem d’estar fent encara l’any 2017».
Text: Mercè Rubià / Fotografies: Butaca
