En el nou món de les presses i la sobreestimulació informativa, cultural, esportiva… en definitiva, en el context dels 140 caràcters i la poca tendència a la profusió i l’anàlisi dels fets, i l’acció més que la reflexió, plantejar uns processos culturals que passin per la gestió comunitària i la ruptura de les estructures piramidals podria semblar d’insensats. Respirem, agafem aire i paciència. «Els temps són lents, esgotadors. Escoltar, decidir i accionar pot produir desgast i frustració, són els temps de l’Assemblea. Aquí ens ho podem dir» així tancava la seva intervenció en Giuseppe Miccarelli de l’Asilo de Napoli, un teatre autogestionat per un col·lectiu d’artistes, juristes, músics, productors i tècnics que davant la necessitat d’espais de cultura van col·lectivitzar una antiga llar d’infants del segle XVI a la ciutat italiana de Nàpols. «No obstant estem aprenent a parlar i a generar una nova base de treball que ens fa més lliures i responsables« apuntava Jessica Belda, representant de Teato del Barrio a Madrid.
En Giuseppe, la Jessica i gairebé una seixantena de persones més, participaren dissabte passat a les Jornades «Un nou ús per al Teatre l’Arnau», una trobada oberta a la ciutadania per valorar, estudiar i debatre que volem fer-ne del teatre Arnau, abandonat des del 2000 i propietat de l’Ajuntament des del 2011. Un espai escènic? Un museu? Un teatre per nens? I que fer-ne ara que sabem, gràcies al darrer informe tècnic, que el teatre va a terra? Enderrocar, refer, reconstruir, recomençar. Fins ara i tal com apunta la Plataforma Recuperem el Teatre Arnau «pensàvem el projecte a través de l’espai, ara pensarem l’espai en base al projecte».
Les jornades participatives de dissabte pretenien aglutinar els diferents agents culturals i socials per marcar junts el camí. Gala Pin, regidora de Ciutat Vella, assegurava que el procés participatiu continua. Així, el futur del futur Arnau es decidirà al carrer i no els despatxos.
Les intervencions durant la trobada «Un nou ús per al Teatre l’Arnau «que va començar a les deu del matí i es va allargar fins passades les tres del migdia, van ser des de merament històriques i contextualitzadores, la historiadora Judit Costa va parlar d’aquell Paral·lel permissiu i irreverent que alguns enyoren; tecnocràtiques: com funciona un procés participatiu i com s’està portant a terme el de l’Arnau i pràctiques, la part potser més interessant i enriquidora, amb les aportacions de l’Ateneu Coma Cros de Salt, una federació d’entitats que vol gestionar un casal a Salt, Teatro del Barrio a Madrid, una cooperativa de consum cultural, que funciona des de la gestió comunitària i l’Asilo de Nàpols, un teatre col·lectivitzat que s’implementa a partir de comissions i taules de treball.
«L’Arnau encara s’està definint però el que volem nosaltres té tres eixos: memòria, comunitat i arts escèniques, escoltar diferents experiències ens enriqueix i ens ajuda» així de satisfets van sortir alguns dels participants de la Jornada que va acabar amb un dinar popular a la plaça Raquel Meyer on el debat va continuar, això si al carrer, amb el sol de la tardor i mozzarella de búfala, obsequi dels companys napolitans.
L’Arnau ha estat un teatre, un cinema, una església xinesa, un cabaret… Un guardià d’històries i anècdotes del Paral·lel. Memòria viva. Ara, i fins al 2020 que les obres estaran enllestides i el nou Arnau dempeus, les plataformes veïnals hauran de seguir ampliant la massa crítica, fent créixer el muscle social per decidir entre tots Quin Arnau volem. Per no perdre l’oportunitat de fer un equipament que no envaeixi sinó que acompanyi la ciutat en els seus vaivens. Un Arnau que miri al passat per seguir projectant-se en el futur. Un Arnau per a totes i tots. Per assajar, actuar, mirar, jugar, intercanviar, debatre, escoltar, parlar, en definitiva un Teatre Arnau per ser i estar.
Text: Neus Molina / Fotografia: Kyrakí Cristoforidi
