Per Rubén Garcia / @RuGarciaE
Carme Pla (CP), Mamen Duch (MD), Àgata Roca (AR), i Marta Pérez (MP) són, des del 1991, T de Teatre. I, 28 anys després del seu debut i de grans èxits a la cartellera, la companyia torna a una de les sales que la va veure néixer, la Sala Beckett, amb Cançó per tornar a casa, de la dramaturga Denise Despeyroux. L’obra, un text fantasiós amb tocs de drama, explica la història de tres exactrius que es retroben 20 anys després amb la persona que aparenta ser el dramaturg que va escriure el text que les va portar a l’èxit.
Rubén Garcia: Les protagonistes de Cançó per tornar a casa són tres actrius unides per l’èxit i separades pel fracàs; de què aprenem més, dels èxits o dels fracassos?
MP: Dels fracassos; ens obliguen a buscar noves estratègies, a ser més creatives i superar-nos a nosaltres mateixes.
MD: L’èxit és una arma de doble tall, i mal portat és terrible. L’èxit no és permanent; cal saber conviure amb el fracàs.
CP: És un error pensar que tenir un èxit és tenir-ho tot guanyat. Cal analitzar i pensar per què un projecte no ha funcionat i treure’n la part positiva. Si et confies, és quan l’èxit no serveix per a res i et perjudica.
Durant la vostra trajectòria heu tingut produccions més encertades que d’altres: quin ha estat el fracàs del qual us endueu la millor lliçó?
CP: Per a mi va ser Premis i càstings; no va funcionar com esperàvem, però nosaltres n’estem orgulloses i en vam treure coses molt positives, tant de la feina feta amb Ciro Zorzoli com del resultat. Era una obra més experimental, més adequada per a festivals i no tant per fer-hi una gira. De fet, un procés creatiu enriquidor i el resultat final no sempre van lligats. També ens ha passat el contrari: que el procés inicial no hagi estat molt profitós però que la resposta del públic al teatre hagi estat molt bona.
MD: El concepte d’èxit i fracàs és molt relatiu.
Imatge d’escena de l’obra ‘Premis i càstigs’, representada al Teatre Lliure 2015-2016
Imatge d’escena de l’obra ‘Premis i càstigs’, representada al Teatre Lliure 2015-2016Les protagonistes de Cançó per tornar a casa van triomfar gràcies a un text d’un autor, Malcolm Logan. Quin és l’autor que us ha marcat de manera més especial?
AR: Sergi Belbel va ser clau per als nostres inicis. Sempre recordem quan va entrar als camerinos de l’Institut del Teatre, després de veure Petits contes misògins, i ens va dir: “Amb vosaltres, el que vulgueu”. Ara ha fet la traducció al català d’aquesta obra, però feia temps que no treballàvem amb ell.
MP: Al principi va ser el Sergi, però també destacaria Alfredo Sanzol.
Ara us trobeu amb Denise Despeyroux; com va començar aquesta complicitat?
MD: Al Dani, el nostre productor, li va arribar el text de l’obra Un tercer lugar i, justament, és una obra que jo ja havia vist a Madrid. La vam llegir i ens va agradar molt. La Denise escriu uns personatges desubicats, inestables, amb uns diàlegs molt ben teixits, ràpids, enginyosos i amb unes escenes molt poètiques…
MP: També fa temps que volíem treballar amb una dona creadora i directora, i ella ja ens coneixia, per tant, li va fer molta il·lusió que treballéssim juntes.
Sempre heu apostat per l’autoria contemporània; us podrem veure en algun moment fent algun clàssic?
CP: Ho tenim sempre al cap. Jo faria un clàssic amb dramatúrgia de Sergi Belbel (riuen).
MD: Sempre hem apostat per textos contemporanis, forma part del nostre segell, però no descartem agafar un clàssic algun dia i donar-li una volta en l’àmbit dramatúrgic.
A part d’actrius, heu tocat el terreny de la dramatúrgia: la Marta va dirigir i escriure obres com ‘Nelly Blue’ i l’Àgata també ha escrit, per exemple, a ‘Criatures’. Quan veurem una obra escrita, dirigida i interpretada per T de Teatre?
CP: No ho havíem pensat mai, però em penso que és molt difícil. Potser d’aquí a uns anys…
MD: Jo crec que per a nosaltres és interessant tenir una visió exterior a la companyia; crear sinergies dona als nostres treballs un valor afegit.
AR: És que si no ho fem així, potser sí que llavors ens acabarem barallant (riuen).
Estem acostumats a veure-us en sales grans, però Cançó per tornar a casa es podrà veure a la Beckett, en una sala on no caben més de 100 persones. Us vindria de gust canviar aquesta dinàmica i apostar per les sales més petites?
AR: Ho podrem fer de manera puntual, per poder mantenir la companyia… Però ara per ara ens fa molta il·lusió. En una sala petita tot canvia: la manera d’actuar, el to…
MP: Fa temps que hi donem voltes i crec que per al nostre públic habitual també serà interessant: ens veuran diferent, de més a prop.
CP: Vindran els nostres espectadors habituals? Seria interessant arribar al públic de les sales petites que sovint no va als teatres més grans i comercials.
MD: I també serà interessant que el públic de les grans sales descobreixi una manera diferent de veure i de fer teatre.
Després del vostre debut, amb poc temps us vau convertir en una companyia d’èxit. Com veieu que moltes companyies actuals, amb èxits de cartellera i trajectòries que superen els deu anys, tinguin dificultats per accedir a les grans sales comercials?
MP: Ara hi ha més companyies que abans. També hi ha molts més professionals, perquè hi ha més oportunitats de formació. Desgraciadament, no hi ha espai ni feina per a tots.
MD: Hi ha moltes companyies que estan fent treballs molt interessants, i si passar per una sala petita els serveix per mostrar-los i després fer temporada en una sala més gran, ja val la pena. Aplaudeixo la feina de les sales petites; alguns teatres grans s’han aburgesat i no aposten prou per les companyies més noves. He vist obres a sales petites, amb un punt comercial i de qualitat, que podrien perfectament estar fent temporades en sales comercials. Hi ha un tap de noms i de cares conegudes, sobretot en grans escenaris…
CP: Les sales comercials solen ser privades i busquen rendibilitzar les obres; per tant, no s’arrisquen tant i aposten per noms més coneguts. Crec que el risc hauria d’anar més lligat als escenaris públics.
Imatge de la sèrie de Jet Lag de T de Teatre, emesa a TVC del 2001 al 2006
Imatge de la sèrie de Jet Lag de T de Teatre, emesa a TVC del 2001 al 2006Us hem vist molt al teatre i només un cop a la televisió (amb la sèrie ‘Jet lag’). Us agradaria tornar a la petita pantalla?
AR: La tele ens va obrir moltes portes: segurament que en una temporada ens va veure més gent que en els primers deu anys de trajectòria que ja teníem.
MP: Vam arribar a molt de públic, bona part del qual encara ens segueix. Et diré més: avui en dia hi ha joves que venen a veure’ns perquè ens han descobert en alguna de les reposicions de la sèrie.
MD: Tenim tan bon record del nostre pas per la tele que ens encantaria tornar-hi.
Heu teixit moltes complicitats amb col·laboradors i autors, i fins i tot heu fet, des de fa menys temps, coproduccions amb altres companyies, com ‘La tendresa’ amb els Dagoll Dagom. Què us queda per fer? Quin és el vostre pròxim repte?
AR: Primer, ens centrarem en aquesta obra; ens agradaria fer gira. Després tot vindrà. D’idees en tenim unes quantes, i de ganes no ens en falten.
CP: Venim d’una època de treballar totes en projectes més personals, i fer aquesta obra és, com diu el títol, com tornar a casa.
Jet lag ¡¡¡
El nom de la sèrie era Jet Lag, m’ho vaig passar bomba veient-la!!!