La Sala Beckett presenta, juntament amb La Brutal (Don Joan , La Importància de ser Frank) l’espectacle Blues de Sergi Pompermayer dins el cicle Terrors de la Ciutat.
Hem convocat al nostre Instagram uns quants espectadors usuaris de TeatreBarcelona per conèixer el dramaturg i guionista (Plats Bruts, Porca Misèria, Lo Cartanyà, La Riera) perquè ens mostri, juntament amb la productora Mireia Farrarons, les interioritats de la sala del Poblenou i ens parli de la seva nova obra que vol aprofundir, amb humor, en com la por i una nostàlgia mal portada ens poden arrossegar a actituds col·lectives que adoben el naixement de feixismes.
Les preguntes que pots llegir a continuació les van formular els espectadors.
Perquè Blues?
Sergi Pompermayer: «El blues és una metàfora que l’avi fa servir amb la seva néta adoptada perquè no s’avergonyeixi dels seus orígens. Pots venir de molt avall i arribar molt lluny. Com el blues, que originàriament era una música de pobres però que ha aportat molta riquesa a totes les músiques contemporànies.
Com treballa un escriptor de textos teatrals?
S.P.: «És una feina que dura les 24 hores del dia. Un dramaturg va amb l’antena posada buscant històries, van passant idees pel cap i de tant en tant n’agafes una que funciona. De vegades necessites sortir a passejar o a fer la compra per trobar aquella rèplica que no et sortia davant de l’ordinador».
«Sovint comences a casa, sol, en pijama entre cafès i cigars. Però el que més em sorprèn sempre és que el teu projecte solitari acabi involucrant a tanta i tanta gent. Quan, tot assajant l’espectacle, vaig veure tota la companyia junta, relaxada xerrant a la porta del bar de la Beckett, em vaig emocionar molt.».
Perquè La Brutal i no una altra productora?
S.P.: «Tenim una amistat que ve de lluny, des de Timó d’Atenes, l’espectacle fundacional de La Brutal, que va portar Shakespeare a un abocador i L’habitació blava. La darrera col·laboració va ser amb el Don Joan que van estrenar al Teatre Nacional i van reestrenar al Teatre Goya. Tinc una relació molt estreta amb en Norbert Martínez, qui s’ha l’encarregat de dirigir l’espectacle, i tots dos compartim una estètica i la filosofia de la productora que lideren Julio Manrique i David Selvas».
Quins van ser els teus inicis al teatre?
S.P.: «Vaig començar fent teatre amateur al Foment Hortenc juntament amb Jordi Sánchez, qui li encarregaria el guió de Plats Bruts, i la Rosa Galindo, fundadora de l’Escola d’art dramàtic EÒLIA.».
Televisió o teatre?
S.P.: «He treballat molt al món de la televisió. Allà no hi ha autoria: escrius una història que s’ha d’entendre, i ràpid. No importa qui l’hagi escrit, cal que sigui fàcil de dir, i un cop et treus el text del davant ja no és teu. La televisió et dóna un aprenentatge molt gran, i està molt ben pagada, però també t’encotilla. És per això que quan escric des dels budells, escric teatre. És el llenguatge que em surt de dins i amb el que puc esplaiar-me i aportar la meva pròpia veu.»
Quines són les diferències entre escriure per televisió i fer-ho per teatre?
S.P.: «A la televisió has de pensar que tot es fragmenta en escenes, i també que hi ha càmeres. Cada escena ha de tenir un sentit i ha de tenir gràcia per si mateixa. També està el concepte de la durada: en un culebrot diari has d’omplir molt de temps amb molt poca trama, i has d’allargar l’escriptura per prolongar l’escena en el temps.
En canvi al teatre pesa molt més la paraula, tot ha d’estar a lloc i ser concís. Però escriure teatre no és escriure literatura, hem d’aconseguir que els actors se sentin còmodes dient un text. A mi m’ajuda el fet de tenir una relació estreta amb els actors, així puc entendre’ls més i millorar la dramatúrgia.».
