L’actor Roc Esquius, conegut per haver format part del repartiment de La Riera (TV3), continua la seva incipient trajectòria com a dramaturg. Especialitzat en comèdies de ciència-ficció, després d’iMe, Mars Joan i Claqué o no, presenta Sàpiens, un text que, per primera vegada, no dirigirà ell mateix. En aquest cas, l’encarregat de posar en escena l’espectacle és el prestigiós dramaturg i director Sergi Belbel que va conèixer a Esquius com a alumne seu en un seminari de dramatúrgia a la Sala Beckett.
SERGI BELBEL: No podem explicar gaire de l’argument perquè volem que l’espectador descobreixi la història un cop al teatre. Es tracta d’una comèdia plena de mines (per dir-ho d’alguna manera) que van explotant una darrera l’altra cada cert temps. Com un enorme engranatge.
TEATRE BARCELONA: I del títol, què en podeu dir?
S.B.: Podem dir que resumeix molt bé el conflicte central i tot el recorregut de l’obra. Fa referència a Darwin i la seva teoria de l’evolució. Quan va classificar a l’ésser humà com a Homo sapiens, ens va etiquetar per damunt d’altres espècies. Quan, en realitat, genèticament, no som gens diferents d’un ximpanzé, per exemple. En canvi, aquesta etiqueta en situa en una categoria superior.
ROC ESQUIUS: L’obra parla sobre la desigualtat. Sobre com l’ésser humà es creu superior. Volia plantejar un joc que incidís en aquesta qüestió: la percepció de la superioritat i com aquesta percepció provoca la desigualtat.
T.B.: Què és el que t’interessava, exactament, d’aquest tema?
R.E.: M’interessava parlar de com el lloc, el moment i les circumstàncies en les quals ens ha tocat viure fa que, en certa manera, sentim que estem per sobre de tot. Amb exemples com la crisi dels refugiats, t’adones que la nostra actitud és sempre la d’ajudar als altres des d’una perspectiva condescendent. El que es transmet és que no volíem ser els millors però ens ha tocat ser-ho. La idea de la meva obra es basa en imaginar fins a quin punt seríem capaços de viure sense això. Què passaria si, de sobte, algú ens hagués de cuidar a nosaltres. I qüestionar fins a quin punt tot plegat ha sigut fortuït o una eina de supervivència.
T.B.: Aconseguir que un text teu el dirigeixi Sergi Belbel no deu ser fàcil…
S.B.: Al contrari. Vaig acceptar de seguida. L’únic problema que tenia era que m’encaixés a l’agenda però la meva predisposició va ser total. Fa tres anys que conec al Roc. De seguida, em va cridar molt l’atenció com a alumne. No sé si per la seva formació prèvia o per afinitats que tenim, com l’afició per la ciència… El fet és que tenim una connexió molt especial que fa que jo també aprengui moltes coses d’ell. Em recorda molt a la relació que jo vaig tenir amb el meu mestre, Josep Maria Benet i Jornet, que va fer exactament el mateix amb mi, en el seu moment. És, doncs, com un deute que tinc. I que porto 30 anys de professió i estic fart de mi mateix. (Riu).
R.E.: Per a mi, ha estat tot un regal. Quan escrius una obra, no la vols deixar en mans de qualsevol persona. Amb el Sergi, a part de la seva trajectòria, com em coneix tan bé, sabia que ell entendria el que volia explicar amb aquest text. En algunes coses, fins i tot, ha entès la història més profundament que jo mateix. Des de la seva direcció, ha afegit capes que jo no tenia contemplades.
T.B.: Com vau escollir els actors?
S.B.: Em vaig fixar en la Mireia Portas en el primer assaig que es va fer d’Homes, en la versió que va dirigir la Carol López. La tenia vista de Polònia, evidentment, però em va sorprendre molt veure-la fent una escena de teatre. A vegades, tenim el prejudici de distingir humoristes i actors. Passa molt que t’encasellen com a humorista i no tenim consciència que també, en alguns casos, són grans intèrprets, com la Mireia. Per tant, de seguida, vaig pensar en ella per la força que té en contraposició amb lo petita que és físicament. Necessitàvem una actriu amb molta energia però també que pogués ser continguda.
T.B.: I l’Enric Cambrany com va entrar en el projecte?
S.B.: L’Enric Cambrany va entrar després. Teníem un altre actor previst però no va poder ser per problemes d’agenda. I jo, amb l’Enric, tinc una gran debilitat. És com si l’hagués estat esperant tota la vida. Llavors, tot i que és una mica massa jove pel personatge, li vaig dir al Roc que em faria molt feliç que ho fes ell.
R.E.: Jo li vaig dir que, si ho veia tan clar: endavant! I, finalment, ha sigut un encert perquè, realment, el que fa és espectacular. I la parella que fa amb la Mireia és meravellosa. Tenen una química increïble. En el fons, els anys de diferència que tenen beneficia l’obra. No ho hauríem dit mai.
S.B.: És una cosa insòlita. Ha sigut tot un descobriment perquè no era la intenció. Pensàvem que seria un inconvenient i, al final, ha resultat que ens juga a favor.
T.B.: Què té la ciència-ficció per semblar-vos un gènere tan atractiu?
R.E.: A mi, el que més m’agrada de la ciència-ficció és que et dóna la possibilitat d’explicar coses molt bèsties que la realitat no et permet. Et serveix per posar una lupa enorme sobre un sentiment o una emoció molt concreta que, a la vida, potser no es pot expressar. La ciència-ficció és una excusa per crear el marc perfecte per ensenyar, exactament, la foto d’allò que vols ensenyar.
S.B.: És un gènere que obre finestres. Pots tractar els mateixos temes de sempre però d’una manera més subtil, nova, diferent o amb llenguatges nous i salts insospitats. Encara que tot passi en dos metres quadrats, com en aquesta obra, la ciència-ficció et permet ficar el nas en una realitat alterada.
T.B.: Com veieu l’evolució del gènere al teatre català en les darreres dècades?
S.B.: Jo ho veig meravellosament. Recordo els inicis, quan encara no estava de moda… Va haver-hi una explosió quan va venir el Javier Daulte a Catalunya l’any 2001. Va generar una petita revolució cultural. Els dramaturgs i directors de la meva generació ja havíem fet alguna cosa prèvia… però res comparat amb el moment actual. A mi, el gènere m’encanta: la ciència-ficció, el terror, el fantàstic, el thriller… I sóc conscient de les dificultats que té posar això en escena. Però, justament, a partir d’aquestes dificultats és com avança una disciplina. Els temes són els de sempre: amor, mort i sexe. Però la gràcia està en la manera d’enfocar-ho… que és el que les noves generacions fan de manera intuïtiva. Els seus referents són diferents: més del segle XXI. En aquest sentit, ho tenen més fàcil. Però s’ha d’anar amb compte perquè el pacte de ficció que estableixes en una obra de teatre en directe no és el mateix que demanda una ficció audiovisual.
T.B.: Com es pot solucionar aquesta diferència?
S.B.: Doncs, per exemple, amb sentit de l’humor. El Roc és molt intel·ligent i, això, sap fer-ho molt bé. A Sàpiens he trobat un total de cinc gèneres barrejats, alguns dels quals ni tan sols ell era conscient que hi eren: drama, comèdia absurda i de situació, ciència-ficció, melodrama i, fins i tot, un punt de tragèdia al final. Però el que ho enfila tot és l’humor. El tractament de comèdia tan elegant que ell fa unifica tots els gèneres i aconsegueix que, teatralment, t’ho empassis tot.
T.B.: Com has viscut, Roc, el fet que, per primera vegada, una obra teva sigui dirigida per un altre?
R.E.: Molt bé. M’ha agradat l’experiència perquè hi ha moltes coses que jo no faria així i que m’alegro molt d’haver vist perquè he descobert que m’agraden més que les que jo havia imaginat. És molt curiós descobrir que les coses es poden fer d’una manera tan diferent de com les has imaginat quan escrivies i que, a més, funcionin tan bé.
S.B.: Sóc un autor dirigint a un altre autor. Per tant, el que he fet és agafar l’obra del Roc i me l’he ficat en el meu món autoral. Jo dirigeixo des de l’autoria. Mai deixaria res que ell sentís que traeix l’esperit de la seva història. Ni faria res que perjudiqués l’obra. Mai em poso, com a director, per damunt d’un text. Treballo des de l’obra i des dels actors. El treball també sorgeix del que ells aporten.
T.B: Per què, després d’una trajectòria tan exitosa, decideixes continuar dirigint projectes petits?
S.G.: Perquè m’encanta fer-ho. Els projectes grans m’agraden però fer sempre el mateix també avorreix una mica. És allò de la passió de les coses petites; trobar lo gran en lo petit. Moltes vegades projectes molt grans generen en el públic una certa distància que, fins i tot, pot acabar en indiferència. En canvi, crec que en les coses petites sempre hi ha coses grans. És el plaer de la proximitat, de poder anar a fons i de dirigir síl·labes i respiracions. Una obra com aquesta et permet dirigir molt meticulosament i això és meravellós.
T.B.: Com heu viscut la complicada situació política i social dels darrers mesos?
R.E.: Ha sigut molt dur. Ens ha trasbalsat a tots. Fins i tot, és curiós perquè l’obra té un punt que sembla que parli d’això. És estrany perquè aquesta no era la intenció però l’actualitat és tan bèstia que s’ho menja tot.
S.B.: Crec que Sàpiens és una bona obra per al moment que estem vivint perquè et fa reflexionar sobre tot això, sense que se’n parli directament o l’hagis de veure i, a més, rient tota l’estona. Rius, penses i treu la pressió de tot el que estem vivint.
T.B.: Finalment, en quins altres projectes esteu ara mateix?
S.B.: Jo tinc un projecte de televisió molt gran on el Roc m’ha donat un cop de mà perquè també té un punt de ciència-ficció. M’ha assessorat de manera molt estricta. És molt bon supervisor. És una sèrie que s’estrenarà a TV3 i, a més, una obra de teatre que estreno a l’abril a Madrid en castellà. És, més o menys, la mateixa història però en dos formats diferents. En certa manera, es complementen.
R.E.: A part d’això, jo ara, seguint els consells del Sergi, vull parar una mica. He estrenat dues obres molt seguides, recentment, i necessito pair tot el procés. Tot i això, ja començo a donar voltes a una nova història. És una cosa que no pots evitar. Les idees et venen soles… i, si no et venen, les busques.
Redactor: Iván F. Mula
