Redactora: Gema Moraleda / @gemonthemoon
Sachli Gholamalizad va néixer a l’Iran però va migrar a Bèlgica de ben petita. Actriu de cinema, teatre i televisió a Bèlgica, presentarà A reason to talk, el seu primer espectacle com a creadora que ha interpretat més de 130 vegades per tot el món des de 2013.
«Volia fer un retrat de la complicada relació que tinc amb la meva mare», m’explica «perquè és quelcom que m’ha preocupat tota la vida, i vaig pensar que això tenia a veure amb el seu passat. Quan vam arribar a Bèlgica des de l’Iran, la meva mare es va oblidar completament de la seva vida per fer que els seus fills visquessin en llibertat, però això va fer que jo sentís sempre l’obligació de ser una bona filla per ella. I malgrat que mai no es deia en veu alta, era massa pes sobre les meves espatlles, i això em feia estar molt enfadada amb ella. Però jo no sabia d’on venia aquest sentiment, era una nena, de manera que l’espectacle per mi és un punt de partida per intentar entendre on és la meva mare però també per intentar entendre la nostra complicada relació».
Malgrat que estem davant d’una obra creada i protagonitzada per dones, i que el tema de la migració hi és present, Gholamalizad fuig d’etiquetes: «Estic molt contenta que A reason to talk no s’hagi convertit en un espectacle obertament feminista o per a dones, perquè no és el que volia fer. Per mi és molt universal en tots els sentits. L’espectable tampoc no va específicament de mi com a iraniana. És clar que ser-ho em feia tenir uns valors que la gent d’aquí no tenia. De petita, vivia una “doble vida” perquè volia ser igual que els altres nens, però a l’interior em sentia com una mentidera, i això m’enfadava i m’avergonyia. Això em va fer, d’alguna manera, odiar-me a mi mateixa, odiar els meus pares, per ser diferents, per parlar amb accent… Però no necessito parlar d’aquest tema tota l’estona, no és el que vull explicar.»
Així doncs, A reason to talk comença amb un conflicte personal que, ràpidament, esdevé universal: «El meu tema és el contacte humà. Per mi, la conversa entre la meva mare i jo és també una conversa molt política, no només sobre dones (malgrat que penso que les dones pateixen més dolor que els homes i acumulem més dolor de generacions anteriors). Però la meva mare i la seva mare provenen de la mateixa cultura i en canvi les seves “cultures” són molt diferents. La meva mare i jo parlem idiomes diferents perquè hem crescut en cultures diferents, però és aquest el problema? Perquè tot sovint és només una cosa generacional, de vegades només és que no estem vivint el mateix moment que l’altra persona. No podem entendre totalment l’altre, només podem entendre les coses des de nosaltres. Però si podem entendre d’on ve l’altra persona i quin és el seu rerefons, entenem per què pren les decisions que pren i l’humanitzem. Això és el més important i del que va el meu espectacle. Estic humanitzant la meva mare, perquè fins fa poc només la veia com a mare, mai no l’havia vista com a dona, com a una persona a part de mi».
La tecnologia és una peça clau de la posada en escena però també la facilitadora d’aquest diàleg intergeneracional: «És el pont entre la meva mare i jo, és com establim la conversa. Però el que em fascina és que quan vaig haver de traduir les converses al neerlandès (jo parlo amb ella en persa) em vaig veure enfrontada a mi mateixa tota l’estona, durant mesos, veient-me i veient com m’estava comportant amb ella i, amb el temps, aquelles dues persones de la pantalla van esdevenir per mi dos personatges, no érem la meva mare i jo, i va ser quan vaig començar a comprendre’m a mi mateixa, entendre el meu enuig i la meva amargor cap a ella, i també a humanitzar-me. Així que la tecnologia va ser una forma de comunicar-me amb ella, però també una forma de comunicar-me amb mi mateixa i amb el món».
