Aquest és el cinquè any de Ramon Simó al capdavant del Festival Grec, i potser l’últim. A finals de juliol, després d’un concurs, l’Ajuntament de Barcelona anunciarà el nou equip. Per ell, aquesta és una edició especial, pels 40 anys de Grec i perquè suposa «el tancament d’un model que aposta per la confrontació d’idees i el teatre com a espai de conflicte». Per primer cop, a més, s’ha permès presentar un espectacle, que codirigeix amb Magda Puyo, Estació Tèrminus.
Un dels eixos del programa és el conflicte, que ja ha estat present en la programació dels últims anys. Ha arribat el moment d’explicitar-lo?
És el moment d’explicitar-ho perquè tanquem un model de festival. Tot el que hem anat sembrant arriba a port i perquè penso que ja podem expressar amb claredat i contundència el que hem estat fent aquests anys. A més a més es reflecteix més clarament en el programa que cap any. És la consolidació d’una formula que diu que l’escenari ha de servir per confrontar idees, tot allò que ens pot portar a pensar que si parlem segurament podrem evitar arribar a la violència. Si parlem, segurament podrem evitar arribar a la violència. Hem buscat espectacles que ens ajudin a viure i que provoquin un petit canvi en la nostra manera de mirar el món.
Els últims anys hem vist diverses propostes de teatre polític internacional. En aquesta edició guanya pes en les companyies locals?
Hi ha propostes que, potser perquè els artistes estan cada cop més sensibilitzats, es tiren endavant amb menys complexos. Hi ha una mena de regla falsa i no escrita que diu que els problemes reals o les situacions que afecten directament el dia a dia de les persones no són bones per al teatre perquè la gent ja les viu cada dia. Nosaltres pensem que és al contrari, que l’art dóna una manera diferent de veure aquesta realitat.
Sí, però durant la temporada encara és habitual sentir aclariments o justificacions de directors i actors referents a obres amb contingut polític. Allò de «…però no és una obra política».
Et podria dir el mateix amb el feminisme. «Parla de dones, però no és feminista». Crec que ja podem abandonar aquesta mena de prejudicis i deixar de pensar que la gent només va al teatre perquè es vol distreure. Tenim por que si parlem de certes coses la gent no vindrà al teatre, donem per suposat que l’espectador només vol entretenir-se, i això és simplement una llegenda urbana. Podem fer teatre parlant del que vulguem i al mateix temps entretenir la gent i fer que s’ho passi bé.
El Grec s’inaugura amb Les Bruixes de Salem, de Miller. Encara hi ha caceres de bruixes?
Hi ha caceres de bruixes. Moltes! (Riu). Estem plens de caceres de bruixes. A la mínima que dius alguna cosa et converteixes en un antisistema. Les Bruixes de Salem entronca amb el maccarthisme i amb el que en aquell moment es consideraven comunistes, és a dir, antisistemes americans de l’època. Avui en dia obres la boca un moment i t’has convertit immediatament amb un radical i no només és una acusació estúpida, sinó que a més a més que amaga el veritable radicalisme, el que està instal·lat al poder.
La programació internacional és un dels grans atractius, hauria de tenir encara més pes? Amb quin model de Festival s’hauria d’emmirallar el Grec?
El Grec té un programa internacional gran que, a més, ha evolucionat d’una manera que m’interessa molt: contractant companyies estrangeres i fent coproducció internacional. Molta gent creu que el Grec hauria de ser com els grans festivals europeus, Avinyó o Edimburg, però pertanyen a una realitat molt diferent, no només econòmica, sinó també social, cultural i de producció. En aquest país copiar macromodels ens ha portat a fer grans despropòsits. Tots tenim al cap les grans estructures que hem fet perquè ens hem d’assemblar a nosequí. No es tracta d’emular ningú, sinó trobar quin és el teu lloc el món i treballar en conseqüència. El nostre paper no és dir és que tenim un festival fantàstic que contracta les millors companyies del món, sinó treballar per fer un festival com el que anem fent, que equilibra i potencia la producció local, la internacionalització i ofereix als espectadors un panorama del que està passant arreu del món. Per programar un festival on vinguin les millors companyies del món, només cal una bitlletera. No cal ni tenir criteri!
Un dels objectius que has remarcat en aquesta etapa al capdavant del Grec és que els artistes de casa nostra puguin treballar a nivell internacional. Caldrà esperar uns anys, per veure’n el resultat?
Les dinàmiques internacionals són llargues. Normalment bastir un projecte internacional, aconseguir posar d’acord cinc o sis teatres per tirar endavant una coproducció, pot costar dos anys, perquè tothom ja treballa en el seu sector local. Això vol dir que hi ha d’haver una dinàmica una mica diferent, treballar amb altres tempos, i això és el que hem intentat construir a través de l’IPAM i a través de la coproducció.
Una de les companyies de casa nostra que ha comptat amb aquest suport és Agrupación Señor Serrano, que paradoxalment costa de veure a Barcelona.
Sí, amb ells hem fet dues coproduccions i serà la seva tercera participació al Festival. Agrupación Señor Serrano és una de les companyies mimades del Grec (riu). Penso que aquest suport que han obtingut a partir del Grec els ha anat molt bé per poder bastir i consolidar el mercat internacional tenen ara, que ja són coneguts arreu. Ens agradaria anar-ho fent amb moltes companyies que s’ho mereixen, com vam fer l’any passat amb Sol Picó, per exemple. És un dels temes que s’ha de continuar treballant. I el que m’agradaria és que els Señor Serrano fessin temporada a Barcelona aquest any que ve en alguna sala!
Hi ha un creixement de les propostes de dansa contemporània, amb funcions dobles al Teatre Grec i, per tant, més de 4000 localitats. És un risc?
Hi ha la convicció que la dansa contemporània és per a un públic minoritari, però estic convençut que pot ser per a public majoritari. Crec que pot tenir l’abast que sovint pensem que només pot tenir el teatre, el teatre de grans noms i que és important acostar aquest llenguatge als espectadors.
La hibridació està molt present a la dansa i el circ. Al teatre també?
Amb el teatre la hibridació passa per altres coses; per la dansa-teatre, evidentment, però també per un concepte que m’interessa molt: teatre-tecnologia-música o teatre-imatge-música. Volem mostrar com n’és d’essencial que els espectacles tinguin una música pensada per a l’espectacle i, si pot ser, interpretada en directe. La creació de bandes sonores no solament enriqueix el panorama teatral, sinó també el panorama musical.
El 53% de creadores del Grec són dones. És una aposta real o s’han recuperat alguns espectacles per arribar-hi?
És molt real. Els espectacles recuperats de dones són tres, no arribarien ni a fer el 3%. La mitjana dels últims 5 anys és d’un 43% de dones. Crec que en aquest moment les arts escèniques demanen que es faci un esforç per arribar a una certa paritat. Calia un toc d’atenció, i el Grec l’ha fet. I només cal voler-ho fer, com tantes altres coses.
També les creadores l’han fet, enguany, aquest toc d’atenció, a través del Manifest per la Igualtat en les Arts Escèniques.
I jo em vaig queixar! (Riu). Els vaig escriure i els vaig dir: nosaltres ho estem fent, perquè no ho dieu? Perquè és fantàstic que si algú ho està fent es digui, se sàpiga. Crec que això ajuda també. Però tinc molt bon rotllo amb elles!
Un altre dels teus projectes al capdavant del Grec ha estat la creació i consolidació del Minigrec. Caldria fer un pas més enllà i intentar atraure el públic adolescent?
Ja ens hi hem posat també! (Riu). I això sí que ho fem emulant el model alemany. Estem treballant perquè hi hagi una part del festival que arribi al públic adolescent. Aquest any fem una producció amb el Teatre Regina, Ningú et va dir que fos fàcil. Crec que el Regina és dels qui més esforços han dedicat als espectacles per adolescents, però ha abandonat una mica perquè segurament no han tingut prou suport ni estem prou sensibilitzats al respecte. També aixopluguem una proposta d’El Tantarantana, on hi participen adolescents. És una línia complicada que anem explorant i que poc a poc ha d’anar agafant entitat.
Però s’han de fer espectacles creats especialment per ells o hi ha alguna manera d’acostar-los a la resta de programa?
Sempre hem intentat apropar-nos als més joves. Havíem fet el Jo mai amb l’Iván Morales, Los esqueiters o 2015 com a possibilitat amb en Didier Ruiz. I aquest any hi ha un espectacle dels Brodas Bros, que estiren molt de públic d’aquesta edat. Les diferenciacions extremes no ajuden a ningú. Busquem fer espectacles que parlin de temes que afecten els adolescents o joves, però que siguin per a tots els públics.
Com es fa perquè el Festival s’integri més a la ciutat? Una solució són els espectacles gratuïts a la Plaça Margarita Xirgu?
Hi ha diversos nivells d’actuació: el nivell comunicatiu –que el tenim bastant resolt a través de les xarxes i que fan que la gent pugui opinar–, i tota una sèrie d’activitats pensades i destinades als espectadors. Però no només per vendre’ls el que fem, sinó al contrari, per explicar i fer arribar de primera mà què és el Grec. Després també hi ha una sèrie d’activitats destinades a la professió, perquè –encara que no ho sembli– la professió integra les coses, i per a la gent que es vol formar per estar dins l’àmbit de les arts escèniques. A tot això cal sumar-li el programa gratuït, activitats a la Xirgu i concerts als Jardins del Teatre Grec, que ha anat creixent. Penso que és important que la gent se senti reconeguda, hi ha d’haver un intercanvi de «regals».
Tot i això, hi ha festivals que és impossible obviar-los. Queda apartat, el Grec, a Montjuïc?
Jo et diria que és més visible des que està concentrat a Montjuïc, que quan estava repartit per tota la ciutat. Perquè? Perquè si el Festival està disseminat per tota la ciutat no es diferencia de la resta de programació teatral de l’any. Només es diferencia perquè hi ha un cartell que diu Grec, però l’espectador continua mantenint els seus hàbits. Per això la meva insistència en fer un centre a la plaça Margarida Xirgu. Tots els festivals necessiten un espai de referència, on trobar més coses. Fins i tot Avinyó, que és una ciutat petita i tota la ciutat és el centre, té el Palau dels Papes com a centre neuràlgic. També Edimburg o Viena. Tan de bo ho aconseguíssim.
Vas agafar la direcció del Festival l’any negre, el 2012. Ha canviat alguna cosa des de llavors?
Era un any horrorós: el país se n’anava a fer punyetes, hi havia intervencions a tot arreu, es tancaven teatres i ens van retallar el pressupost un 30%. Després del primer any vam veure que el Festival havia de tornar a tenir un creixement important i que s’havia d’apostar per la cooperació i la col·laboració. Dels 74 espectacles del primer any, hem passat als 141 d’aquesta edició. Hem doblat el Festival i el pressupost gairebé no s’ha mogut. Vol dir que està bé, això? No. Al Grec li falta pressupost, però els 3 milions que tenim els hem fet créixer amb la col·laboració de les companyies i els artistes.
Falta recolzament institucional al Grec?
Falta suport en la cultura en tots els aspectes. Els catalans estimem la cultura de paraula, ens n’omplim molt la boca però, com deia aquell, finalment l’amor es demostra amb el compte corrent. Cal que quedi clar que mantenir la cultura en actiu, que la gent pensi, investigui, elabori, faci nous projectes, enriqueixi la societat, no és gratuït. La manca de diners és un límit a la creativitat i, si algú diu el contrari, menteix i fa un discurs interessat, un discurs que només ens diu que hi ha altres prioritats.
Cal entendre encara que les propostes del Grec no són elitistes?
És clar! Que li diguin a l’Ivo Van Hove que és elitista i dirà: “Jo faig el meu espectacle a Amsterdam i tinc el teatre ple cada dia”. Què passa que aquí un producte com el seu costa horrors que acabi omplint? Què ens passa? Doncs que som un poble que tenim una relació amb la cultura de segona mà; encara ens preocupem més del negoci, dels diners i de passar-ho bé.
No serà dit que amb l’Ivo Van Hove no ho has provat… Ja van quatre anys!
És que a mi el que m’encoratja és com fer que aquesta situació es vagi revertint. Que la nostra gent estigui cada cop més interessada per la cultura.
Què t’ha quedat per fer, després de 5 anys?
Moltes coses! (Riu). Però no sabem què passarà, encara! Penso que m’ha quedat acabar d’aprofundir en la qüestió internacional, que ha de guanyar encara més pes, i d’altra banda caldria treballar perquè el Grec acabés tenint un mínim equip de producció. Hauria de créixer en solidesa, perquè durant l’any som vuit persones les que tirem endavant el Festival. Crec que fan un esforç brutal. Un dia, pobres, em mataran! Jo soc una mica hiperactiu i els ho he contaminat; van de cul! S’hauria d’assentar més l’equip i aconseguir que tingués més autonomia com a entitat de gestió, precisament per poder treballar millor les coproduccions internacionals. Si tens autonomia de gestió, si el pressupost no està condicionat al pressupost anual, pots treballar a més llarg termini. Hi ha moltes qüestions de la producció i coproducció que exigeixen un temps que no pot cenyir-se a l’anualitat.
Heu notat el canvi de govern municipal?
De moment no. El que he trobat és la voluntat de col·laboració amb el que veníem fent els darrers anys. Amb el govern de Convergència no vaig tenir cap problema perquè la meva proposta de festival es va acceptar i, en conseqüència, em van deixar treballar en la línia que havia proposat sense cap entrebanc. Aquest any, aquesta línia s’ha mantingut exactament igual. L’ajuntament entrant ha acceptat la proposta de Festival, m’han deixat treballar lliurement i m’han donat suport en les coses que he necessitat. Fins i tot un mínim suport econòmic quan encara no hi havia pressupostos, ni res. Així que no és que no hagi notat, és que no hi he tingut cap problema. Segurament hi ha coses dintre del dibuix del programa que aquest govern sintonitza més, i d’altres que sintonitzaven més amb el govern anterior. Còmode amb aquest govern? M’hi sento absolutament còmode.
Enguany presentes Estació Tèrminus, amb la Magda Puyo. Què hi trobarem?
Serà una cosa curiosa, que sorprendrà bastant. Em volia acomiadar del festival, però no volia fer-ho amb una macro producció. Hem fet una producció petiteta, amb sis actors, però que té moltes coses particulars. Es diu Estació Tèrminus perquè és una reflexió que parteix d’Europa. Tèrminus en aquest cas no vol dir només terminal, sinó punt d’arribada, punt de sortida i frontera. Tot passa en un mateix espai, un hall d’una estació on s’hi podran veure diferents escenes fragmentades, des de coreografies a petits diàlegs o monòlegs. Parlarem sobre Déu, sobre la violència i com s’exerceix la violència. Volem pensar i repensar a través d’imatges, diàlegs, moviment.. veure una mostra del que signifiquen els comportaments violents més o menys tolerats a una Europa que està a l’estació tèrminus; no sabem si el tren ha arribat, si ha de sortir i, si surt, cap on va.
Tenies ganes de dirigir?
Tinc moltes ganes de dirigir. Vaig fent coses, però al ralentí. Estava acostumat, entre direcció i escenografia, a fer uns sis espectacles l’any. Amb la direcció del Grec vaig haver de frenar, perquè és molta feina i perquè els càrrecs públics s’han d’exercir amb responsabilitat. Això em va fer apartar una mica la meva activitat personal i dedicar-me més al festival. He fet algun espectacle petit, però he fet menys del que a mi m’agrada. Ara he acumulat una gran quantitat de coses pendents! (Riu). Això del Grec té una cosa fantàstica: com que vas per tot el món, et vas alimentant de coses, i et va generant inquietud. A mi m’ha anat molt bé. Estic molt agraït i, si no continuo, estaré sempre agraït perquè m’ha permès conèixer un munt de coses que no sabia i alimentar-me com a artista. Ara tinc una sobredosi de coses… i les hauré de treure en un moment o altre!
Pels terminis que va donar l’equip de govern, en acabar el Grec ja se sabrà nou director o directora. Pot ser que t’hi trobem?
Si treuen un concurs que m’engresca molt, m’hi presentaré sense dubtar-ho. Tot i que no és un bon moment, entre el Grec i l’espectacle que estic dirigint, segurament no tindré temps per presentar un projecte ben elaborat. Sigui com sigui, crec que el que he de fer és esperar que el concurs estigui planejat, obert, valorar bé la proposta i prendre una decisió conscient. I pel que fa les dates, penso que és important que es presenti el nou equip aquest juliol, perquè no es pot anar més tard. De totes maneres, el director o equip que entri, es trobarà un camí no fet, però sí encetat. Tot i que no hi ha res tancat, estem preparant propostes de l’IPAM i hi haurà una galeria de possibilitats, un coixí d’una dotzena d’espectacles que podran servir de punt de partida per no entrar en sec i fer la transició més suau.
Ja per acabar, què en queda, d’aquell Grec de fa 40 anys?
Els inicis van ser molt importants. Es va potenciar una cultura al servei del poble, una cultura que intenta no donar lliçons, sinó que posa les coses damunt de l’escenari. Ara les coses han canviat molt, i segurament el camí no és el d’un festival autogestionat, però sí que hem tornat a assumir projectes de companyies, hem tornat a partir dels projectes de la gent. No és fidelitat als orígens, sinó adaptació als temps, però és bonic veure com allò que va començar, avui dia encara és viu.
