L’actor i director Ramon Madaula, conegut pels seus treballs al teatre, cinema i televisió, continua la seva recentment iniciada carrera de dramaturg amb una nova comèdia. Després d’Ignots i L’electe, presenta Adossats una divertida peça protagonitzada per Jordi Bosch i dirigida per Jordi Casanovas sobre una família catalana qualsevol durant la celebració del dia de Sant Jordi. Al muntatge, Madaula interpreta al tiet de la família, un artista en crisi amb el qual sent certes similituds.
TEATRE BARCELONA: Creus que a un artista li costa parlar de la seva pròpia obra, com diu el teu personatge?
RAMON MADAULA: Sí. Costa molt. El personatge del Joan és una mica el meu alter ego, en aquest sentit. És molt més fàcil parlar de les obres d’un altre autor, penso, quan només fas d’actor en un muntatge.
T.B.: Per què?
R.M.: Perquè una obra és una confluència de moltes coses. Hi ha una idea base que és la primigènia però, després, hi vas posant molt més. Sintetitzar tota aquesta suma d’elements és complicat. És un calidoscopi de mil perspectives teves interiors: experiències, moments, converses que escoltes… Jo m’aclareixo per dins. Sé per on he passat. Però verbalitzar-ho és molt difícil.
T.B.: Com definiries la teva manera de treballar?
R.M.: Jo, encara, em considero un autor novell, així que m’ho penso tot molt. No és un procés gens intuïtiu, més enllà de la idea primigènia. És una construcció que has d’anar forjant. Jo, abans de posar-me a escriure, penso de què m’agradaria parlar, quins són els personatges que voldria que sortissin, el punt de partida… i, després, començo el viatge. En aquesta part, deixo més espai a la intuïció. Sé on començo però no sé com l’acabaré. Escrivint t’emportes sorpreses. A vegades, et surten coses que no havies pensat, prèviament.
T.B.: Com va sorgir la idea, en el cas d’Adossats?
R.M.: Jo visc en una casa adossada. Hi visc molt bé però sempre tinc la sensació que en un pis tindria més tranquil·litat que allà. És tot el contrari del que et venen. Una casa adossada està separada del jardí del veí per un filat. Ell és allà amb tu. Sents al nen que plora, totes les converses, el gos que borda, les barbacoes… Ho sents tot! Un dia, tallant la gespa, vaig pensar que aquest era un bon escenari per a una obra de teatre.
T.B.: Més enllà de l’espai, quin tema t’interessava tractar?
R.M.: El que m’interessava tractar, que ja ha sortit en altres dels meus textos, és el tema dels taps emocionals. És un fenomen molt català: amb la família o els amics ens respectem i ens estimem però ens costa compartir amb ells les nostres emocions. Som esquerps. Encara que apreciïs a una persona tens dificultats per ajudar-la d’alguna manera, per pudor o el que sigui. No li dius que l’estimes. No li preguntes si necessita alguna cosa. Costa. Tenia ganes de parlar d’això en l’entorn d’una família.
T.B.: Els protagonistes de l’obra són de classe mitjana i tenen els problemes quotidians que gairebé trobem a totes les cases. Per què vas escollir aquest model de família?
R.M.: Com que, insisteixo, sóc un autor molt novell i amb poca experiència, de moment, només m’atreveixo a escriure sobre realitats que jo conec molt bé. Que són properes a mi. Per sort, he viscut sempre en una família en la qual no hi ha hagut situacions extremes com maltractaments, addicions o incestos. Per això, he escollit aquest model de família. No és una decisió artística. Ara mateix, prefereixo escriure sobre coses del meu entorn i que conec perquè pertanyen a les meves circumstàncies vitals.
T.B.: Com ha estat tornar a treballar amb en Jordi Casanovas?
R.M.: Una gran experiència, com sempre. És la tercera vegada que treballem junts. Primer em va dirigir a Idiota, que era un text seu. Allà ens vam conèixer i vam tenir molt bona sintonia. Llavors, li vaig demanar que dirigís L’electe i ara també Adossats.
T.B.: Et deu donar confiança, la manera com dirigeix els teus textos…
R.M.: Com a autor, m’ajuda molt. Sempre em dóna consells, m’indica diàlegs per retocar i detalls per tenir en compte que acaben d’ajustar la peça i tancar-la bé. És un dramaturg amb molta experiència i sap detectar de seguida on cal vigilar i on l’obra es desvia. Això m’aporta molta seguretat.
T.B.: Com és ser actor en una obra teva quan el director és un altre?
R.M.: Jo no ho recomano gaire. (Riu). Treballar amb un altre director, òbviament, m’agrada perquè és el que he fet tota la vida… però, quan l’obra és meva, no em resulta massa còmode. Ho faig perquè m’ho demanen els de producció però jo, en cap moment, escric pensant en mi. Jo em guanyo la vida fent d’actor, necessito treballar i, per tant, quan m’ho demanen, accepto, sense cap problema. Però preferiria no haver de repetir gaire més aquesta experiència, per no entrar en conflicte amb mi mateix. Són dues feines molt diferents.
T.B.: Estàs content amb la resta del repartiment?
R.M.: Estic encantat. Crec que són uns actors i actrius ideals per a cada personatge. Són perfectes. Tot un regal per a la meva obra.
T.B.: Com es va fer la selecció?
R.M.: La van fer el director i els productors (Focus), en certa manera, consensuant amb mi. L’única condició que vaig posar d’entrada és que volia al Jordi Bosch com a protagonista. I no va haver cap problema. M’hi sento molt còmode amb tot el repartiment. Si m’haguessin deixat escollir a mi sol, hauria triat el mateix.
T.B.: Per quin motiu vas decidir començar a escriure teatre?
R.M.: Són hobbies de jubilació. (Riu). Fa uns 20 anys, vaig escriure algun petit text, quatre diàlegs, a casa i els havia deixat en un calaix. Allà s’havien quedat. Però va ser fer 50 anys i començar a escriure una altra vegada. Ara en tinc 55. Ser actor té com a inconvenient que, quan tinc temps lliure, no puc fer res fins que no em tornin a trucar. Necessites que et contractin. Llavors, volia aprofitar aquestes estones o temporades sense feina per fer alguna cosa que depengués només de mi i que, a la vegada, m’omplís. Jo pinto, dibuixo… des de sempre. M’agrada tenir una certa autosuficiència. Però em venia de gust provar una disciplina diferent. Vaig començar a escriure només diàlegs fins que em vaig atrevir a escriure una obra sencera.
T.B.: Quina serà la teva propera obra com a dramaturg?
R.M.: Fa poc he acabat d’escriure una primera versió d’un text que espero estrenar al setembre en alguna sala alternativa. Es diu: El tiet. Tracta de la relació d’un noi jove amb el seu tiet durant una trobada esporàdica a Madrid. El nebot està allà estudiant i el tiet, per feina. Els dos són catalans. Vull parlar de com es veu la nostra família i el nostre país des de la distància. Com que no encaixo en cap dels dos personatges, puc avançar que no sortiré com a actor… però, potser, la dirigiré.
T.B.: Per últim, com has viscut la situació política i social que hem patit a Catalunya durant els darrers mesos?
R.M.: A l’octubre, em vaig espantar molt. De sobte, la gent va deixar d’anar al teatre. La venda es va aturar de cop. Nosaltres tenim unes professions molt fràgils com també els restaurants, els hotels i els serveis, en general… El primer que es ressent sempre és l’oci i la cultura. Llavors, estàvem començant a assajar Adossats i, fins i tot, pensava que no l’arribaríem a estrenar. Va ser molt dur. Ara, tenim tots la ferida. Cadascú la viu a la seva manera, però tots estem tocats. Crec que hem d’aprendre a conviure amb ella i anar intentant tancar-la i entendre que vivim en un gran país però que hi ha la meitat de la població que pensa una cosa i l’altra meitat que en pensa una altra. I continuarem així fins que una meitat convenci a l’altra quin és el millor camí per anar plegats… però no amb l’emoció sinó amb la raó i els fets objectius.
Redactor: Iván F. Mula
