Rafael Bonachela: «Em fascinen la tècnica i la virtuositat del ballarí, l’articulació complexa dels cossos»

Per Clàudia Brufau / @claudiabrubo

Rafael Bonachela (la Garriga, 1972), que enguany fa deu anys que dirigeix la Sydney Dance Company (SDC), presenta AB [INTRA] al Festival Grec. D’alt voltatge virtuosístic, l’obra d’aquest coreògraf català descarrega emocionalitat. Amb ell parlem dels seus passos com a coreògraf fins a arribar a la companyia australiana i de la creació d’AB [INTRA].

Conegut per haver coreografiat per a Kylie Minogue, el 1992 Bonachela va entrar a la prestigiosa Rambert Dance Company de Londres, amb la qual el 1998 va crear Three gone, four left standing. Amb el temps el van nomenar coreògraf associat i el 2004 va decidir deixar la seva carrera com a ballarí per dedicar-se de ple a la coreografia.

Clàudia Brufau: Com vas aterrar al món de la dansa?

R. Bonachela: Des de molt petit vaig tenir el desig de ballar. Soc el gran de quatre germans i, per tant, no tenia cap germana gran que anés a classes de dansa. A la Garriga en aquell moment no hi havia escola de dansa, ni tampoc hi havia cap tradició en la meva família. Jo de petit sempre muntava balls, tant a l’escola com al barri, amb cassets que tenia de música pop dels vuitanta. Per a mi va ser clau la sèrie ‘Fama’, perquè vaig descobrir que es podia anar a una escola i aprendre a ballar i ser un ballarí professional. Els meus pares sempre em van voler ajudar ⎯encara que no sabien com⎯ i a 15 anys vaig començar a anar classes de dansa a Barcelona. Al cap de poc, quan en tenia 17, vaig fer una audició per a Lanònima Imperial, tot i que havia fet poques classes de dansa contemporània. Però jo no tenia tècnica i per això, quan vaig poder, vaig audicionar per al London Studio Centre, una escola de teatre musical, on em van agafar. Gràcies a una beca, hi vaig entrar.

Com a ballarí et vas començar a formar tard, però amb molt poc temps vas aconseguir entrar en una companyia com la Rambert Dance Company de Londres. Què hi vas aprendre?

Tenia 21 anys i en feia un parell que era a Londres estudiant al London Studio Centre. Coneixia la companyia de nom, però no l’havia pogut veure mai en directe, perquè no em podia pagar les entrades al teatre. Em va avisar un professor de l’escola i m’hi vaig llançar. Llavors la Rambert estava dirigida per Richard Alston i tenia un repertori molt postmodern d’artistes britànics i americans com Twyla Tharp, Merce Cunningham, Lucinda Childs, Sue Davis… És a dir, era la Rambert en la seva etapa més conceptual, molt més que no pas l’actual. Per a mi, això va ser fascinant; tenia una gran connexió amb aquest tipus de treball. Al cap de poc temps de ser-hi, Alston va deixar la direcció i hi va entrar Christopher Bruce. En aquesta segona etapa vam treballar amb coreògrafs com Jirí Kylián, Karole Armitage i Ohad Naharin. En aquell moment jo volia ballar i formar part de les creacions dels coreògrafs que venien. Va ser una gran escola, perquè a més també vam aprendre un repertori més antic amb peces dels anys quaranta, per exemple.

De petit ja havies muntat balls, però quan i com vas estrenar la teva primera coreografia?

A la Rambert Dance Company organitzaven tallers coreogràfics. Tot i que en aquell moment Christopher Bruce, el director, em va advertir que era massa jove, hi vaig insistir tant que al final em va deixar provar-ho. La peça que es va estrenar el 1998 es titulava ‘Three gone’, four left standing i va acabar formant part del repertori de la companyia. A partir de llavors no vaig parar d’anar creant peces a la mínima que podia: practicava l’ofici. Amb els anys em van nomenar coreògraf associat i també treballava per a altres companyies. Per això el 2004 vaig decidir deixar de ballar sobre l’escenari.

Què et va impulsar a fundar la teva pròpia companyia?

Em vaig deixar portar per un seguit de portes que se’m van obrir: vaig guanyar el Place Prize, després Cesc Casadesús em va trucar per fer una coproducció i des de l’equip del Southbank Centre em van dir que em donarien suport si tirava endavant un projecte. Amb aquestes i altres mostres de suport vaig decidir fundar la Bonachela Dance Company el 2006, i, per poder-la sostenir, vaig combinar-ho amb altres projectes.

Tres anys després et van nomenar director de la Sydney Dance Company, quan uns mesos anys t’hi havien convidat per crear una coreografia. Com es va obrir, aquesta porta?

Va ser força inesperat. El director executiu em va explicar que buscaven director artístic. A l’inici no m’interessava, però durant el temps que vaig ser allí vaig anar veient que era una gran oportunitat, un d’aquells trens que passen cada deu anys: setze ballarins, suport del govern i uns estudis preciosos! Això no ho era tot, esclar; l’objectiu de la junta era que el nou director portés el grup a una etapa internacional i que la convertís en una companyia de repertori. Va ser un procés bastant esgotador de tres mesos, però, després de moltes entrevistes, vaig aconseguir la feina.

Com definiries el teu estil coreogràfic?

Intensament físic i, en general, abstracte, però combinat amb una sensibilitat emocional. Sovint s’associa l’abstracció amb la fredor. La meva obra és com un poema, suggereix i està oberta a interpretacions. M’agrada l’ofici de coreografiar, el moviment del cos en l’espai i el temps. Em fascinen la tècnica i la virtuositat del ballarí, l’articulació complexa dels cossos. Gaudeixo molt del gran ventall que el cos ofereix per comunicar i sentir. Jo penso en la dansa com si fos poesia.

Què significa AB [INTRA]?

AB [INTRA] significa des de dins. Els claudàtors fan referència al disseny de l’espai de la peça, de fet. El títol fa referència al motiu i a la manera amb què l’hem desenvolupat. De fet, molt sovint utilitzo títols en llatí i també recorro als nombres, que sempre m’han fascinat.

Quin pes té la música en la teva obra i en especial en aquesta peça? Com heu treballat, amb el compositor Nick Wales?

Volia que es trobessin dos mons musicals que són molt importants per a mi: la música clàssica i l’electrònica. Quan vaig contactar amb en Nick li vaig proposar que compongués pensant que també utilitzaria el concert de violoncel de Peteris Vasks. No volia que se sentís com un collage, sinó que fluís. Quan vaig començar amb els ballarins, en Nick encara tenia la partitura oberta, perquè sempre vol respondre al que fem amb els ballarins. La música és el mapa per crear el món que vull transmetre, m’agrada absorbir-la, tot i que no la poso quan creo a l’estudi amb els ballarins.

Com heu construït aquesta coreografia “des de dins”?

Vaig fer un experiment que no havia fet mai. Es tracta d’una sèrie d’improvisacions amb els ballarins, en la qual hi va haver una entrega molt íntima i personal. Vaig demanar que es buidessin, escrivint, ballant o dibuixant. Aquest material s’ha utilitzat en la peça; per tant, AB [INTRA] és sobre ells. Són sentiments i emocions que vam compartir en un moment. Encara que s’hi vegi dansa pura, hi ha tot aquest bagatge psicològic al darrere.

Volteu arreu del món. Com creus que es percep, actualment, la SDC?

En una postfunció amb el públic a Boston hi va haver gent que va comentar: “No he vist mai cap companyia tan diversa, en la qual els ballarins tinguin uns bagatges tan diferents”. No hi havia caigut mai. A la SDC tenim uns ballarins molt singulars i únics, però que s’uneixen d’una manera molt poderosa. D’això me’n sento molt orgullós. Una altra cosa que m’han comentat és el tractament de gènere; per a mi, els homes i les dones no han de ballar diferent. Jo els veig com a persones humanes que poden ser delicades com un home o fortes com una dona. A part d’això, ara ballarins amb experiència volen venir a Austràlia a treballar amb nosaltres; fa deu anys això no passava.

Enguany la SDC ha celebrat cinquanta anys i en fa deu anys que tu hi ets al capdavant; quins són els nous reptes?

Ara el que estic intentant és donar suport a coreògrafs australians, i també continuar portant el treball de coreògrafs internacional, esclar. Però crec que és important donar visibilitat a artistes freelance, com Melanie Lane, del país, per treballar encara més en un segell propi.

Rafael Bonachela: AB [INTRA]

No hay nuevas fechas confirmadas

Más información