Todo lo que necesitas para ir al teatro

Quim Masferrer: “M’agraden artistes i músics que no pensen com jo i no deixaré d’estimar el seu art”

29 Setembre 2019
e

Per Rubén Garcia / @RuGarciaE

Quim Masferrer (Sant Feliu de Buixalleu, 1971) és conegut per ser el fundador de Teatre Guerrilla i ànima de l’èxit televisiu d’El Foraster (TV3). També l’heu vist al teatre dirigint i interpretant el seus propis espectacles (Fum, El Xarlatan, Temps…) i col·laborant amb programes de ràdio i televisió (El Club, Caçadors de Bolets o La Marató). Però, més enllà de tot això, el Quim és una persona que desprèn una energia molt bonica, és incansable, positiu i amb un tarannà proper i familiar. Té una gran capacitat per escoltar, observar i connectar amb la gent per treure’n una cosa molt bonica: aquella gran història que tots portem a dins.

Quim Masferrer

Ara, el podreu veure cada setmana al Club Capitol de Barcelona presentant Bona Gent, un espectacle on el públic és el veritable protagonista, i amb un esperit que us recordarà a El Foraster.

Quim Masferrer: Em venia de gust fer un espectacle per homenatjar al públic. Em sembla acollonant que un diumenge a la tarda, enlloc de veure el futbol o una pel·lícula sota la manteta, algú sigui capaç de pagar una entrada i desplaçar-se per venir a veure’t. Sense públic no existiria el teatre. El públic és qui ens reconeix i ens aplaudeix quan pugem a l’escenari i he volgut buscar la forma de poder donar-los les gràcies.

Teatre Barcelona: Com sorgeix Bona Gent?

Durant la gira del meu últim espectacle, Temps, em va succeir una cosa que em va marcar. Una senyora del públic em va venir a buscar després d’una actuació per explicar-me que el seu marit havia mort recentment: el senyor havia caigut de sobte pel carrer, l’havien portat a l’hospital i l’única pista que tenien per saber qui era, ja que no portava la documentació, eren dues entrades que portava a la butxaca per poder venir a veure’m. Això em va fer reflexionar: qui són aquestes persones que ens venen a veure? Tractem al públic en singular, “el públic”, només en sabem el número, i no som conscients que al nostre davant hi ha persones, ànimes, històries…

Sumant la meva idea d’homenatjar el públic a la història d’aquest matrimoni i el meu bagatge amb El Foraster em vaig preguntar: què passaria si fes un espectacle amb les llums de la sala obertes i en el qual puguem compartir les nostres històries amb els altres? D’aquí sorgeix aquesta experiència: Bona Gent.

De fet, tot i que t’ubiquem molt a la televisió, tu sempre has estat “animal de teatre” i des de fa molts anys…

Amb 4 anys em feien fer d’escolanet i crec d’aquí ve una mica la meva relació escènica amb el públic. Al meu poble, Sant Feliu de Buxalleu, vaig descobrir el que és la litúrgia, em fascinava el ritual: algú que ve a escoltar al mossèn, el moment en què tothom s’aixeca o s’asseu… Em vaig apuntar al taller de teatre de l’escola primària d’Arbúcies i amb 12 anys ja vaig escriure la meva primera obra de teatre. Tot anava encaminat cap aquí: algú que vol explicar coses i algú que té ganes d’escoltar-les. Amb 14 anys vam fundar la primera companyia de teatre a la mateixa escola, després en vam fer una altra a l’institut i, poc més tard, vam crear Gags a Sac, una companyia de teatre semiprofessional amb la que ens dedicaven a fer pregons a les festes majors i animacions de carrer. Finalment va arribar Teatre Guerrilla i va ser llavors quan vam veure que potser ens podríem guanyar la vida fent els que ens agradava.

Rafael Faixedas, Carles Xuriguera i Quim Masferrer van ser, durant 10 anys, els components de Teatre de Guerrilla

Amb Teatre de Guerrilla fèieu teatre però també televisió, en aquesta època vau ‘currar’ moltíssim…

Vam treballar molt dur i vam complir el nostre somni: poder treballar i viure fent allò que ens agrada i, això, ens converteix en uns privilegiats. L’any 1999, a Fira Tàrrega, vaig notar que tot començava a canviar: vam exhaurir totes les entrades i tothom volia veure que estaven fent aquells sonats de poble. Guardo un bons records d’aquells anys i crec que, ara, som hereus de tot allò que vam fer amb Teatre de Guerrilla. De fet la companyia segueix ben viva: Bona Gent és producció de la casa, Guerrilla Produccions.

Al teatre t’hem vist amb espectacles com Temps o El Xarlatán, però un gran punt d’inflexió en la teva trajectòria és El Foraster. Com va arribar a la teva vida?

Un dia el Xavier Morral i Raimon Masllorenç, de la productora Brutal Media, van descobrir en un festival internacional un nou format d’humor televisiu: Comedy on the Edge, un programa danès de 25 minuts on un presentador entrevistava a la gent del carrer i, després, els tancava a un teatre per oferir-los un monòleg a partir de les coses que havien explicat. Em van llençar el repte i ho vaig trobar molt complicat. Finalment ho vam provar i vam fer la nostra pròpia versió: un programa de 50 minuts en pobles petits i combinant, de manera natural, l’humor amb l’emoció de les històries que ens explicaven. Vam rodar el pilot a Espolla, un poble de menys de 1000 habitants, i de seguida vam veure que funcionava: la gent era molt generosa i ens explicava moltes coses. El pilot va agradar i, amb poc temps, TV3 ens va encarregar la primera temporada.

Crec que ho vam fer bé, de fet en aquest mateix festival ja ens mencionen com a referents per davant de la versió original.

Ja sigui amb el programa de TV o fent teatre, has voltat per tot Catalunya. Et fas una idea de com som els catalans?

Som molt diferents entre nosaltres: geogràficament i dialectalment. Això, a El Foraster, ho hem intentat mostrar intercalant un programa fet a les Terres de l’Ebre amb un altre programa fet a l’Empordà o de les terres de Lleida. Tenim un país petit però acollonant: en poc més de dues hores et pots plantar d’una punta a l’altra. El clima influeix molt en com som: a l’Ebre són gent molt oberta, fa molt bon temps i quan menys t’ho esperes ja estàs al menjador d’una casa, en canvi, si vens al meu poble, el meu pare, abans no et deixi entrar al menjador t’haurà fet un interrogatori. També hem fet programes especials a Barcelona: a Mercabarna, que és com una ciutat, a l’Hospital de La Vall d’Hebron, durant la nit de Nadal, al barri de La Mina o a La Barceloneta. Som diferents entre nosaltres, però a tot arreu ens uneixen les mateixes preocupacions.

Quim Masferrer durant el rodatge de El Foraster

Tant a l’espectacle Bona Gent com a El Foraster interactues directament amb la gent: t’has trobat mai amb algú que no vulgui participar?

Sempre hi ha un risc. Per exemple, al Bona Gent no volem que ningú ho passi malament: quan veig algú que no vol parlar doncs no parla, només faltaria. Tothom té una entrevista, tothom té coses per compartir i quan expliquem el que ens passa sempre es desperta un interès. Tenim la sensació que la nostra vida no importa i, això, no és cert. Treballo d’una forma molt orgànica i faig allò que faria fora del teatre: parlar i comunicar-me amb les persones, no busco ridiculitzar a ningú. Intento portar l’escenari allà on hi ha el públic i, la veritat, és que passen coses molt maques: he vist persones del públic que s’han conegut després de veure l’espectacle compartint entre elles experiències similars, s’han fet amics.

I tu, també has fet nou amics?

Sí, sí, i amb tots dos projectes, tan amb El Foraster com amb el Bona Gent. Fa uns dies vaig rebre una mala notícia: va morir en Fidel, un senyor de 90 anys que em va regalar un gran moment al programa. Recordo quan el vaig trobar assegut baix d’un pi i em va dir: “Aquest arbre el vaig plantar jo amb 15 anys i, quan ho faig fer vaig pensar: amb els anys aquest pi creixerà amb mi i m’acabarà fent ombra”. Vam compartir un moment brutal asseguts a l’ombra d’aquell pi. Per mi en Fidel era especial, era un amic que ens va emocionar a tots: a mi, a l’audiència i a tot el poble, que desconeixia que ell havia plantat aquell arbre. Era, al cap i a la fi, una persona anònima sense, aparentment, cap història i ens va regalar un moment màgic.

Arran de fer aquest programa, he acabat casant a gent però també he anat a uns quants enterraments… Sempre intento tornar als pobles per visitar a les persones que m’han marcat i saber com estan, tot i que no sempre puc per falta de temps.

Perquè creus que despertes aquesta connexió tan bonica en la gent?

No crec que jo tingui cap habilitat especial. De petit anava d’excursió amb la família i quan el meu pare veia un pagès parava i es podia passar 3 hores parlant amb aquell senyor que no coneixia de res. Jo i la meva germana no enteníem res… Ho he viscut molt a casa. He viscut en un entorn molt rural en el qual les persones, pel que sigui, es donen molt de suport entre elles i parlen molt. Amb El Foraster i, ara amb el Bona Gent, el que faig és parlar perquè m’interessa la vida de les persones. Tinc ganes d’aprendre i de cada conversa s’aprèn molt.

Imatge de l’espectacle Bona Gent

Per cert, has vist la versió espanyola del programa: El Paisano o La Paisana?

Sí, de fet és de la mateixa productora. En una sala muntem El Foraster i a la del costat s’està fent el mateix amb el programa que presenta l’Eva Hache. Mirant La Paisana puc posar-me a la pell dels meus espectadors i puc conèixer un poble a través de la seva gent. Quan em veig a mi no descobreixo res de nou, jo ja sé com serà el programa. Per tant, és un plaer veure-ho des d’aquest punt de vista tan verge. És un format molt maco.

T’hauria agradat presentar-lo?

A mi m’encanta conèixer gent, no pararia mai i m’agradaria descobrir més de l’Estat Espanyol: és un país que m’apassiona. De fet alguns cops he fet de ‘foraster’ sense càmeres: anar a un poble i parlar amb la gent. M’hauria agradat presentar-lo? Sí, però per una qüestió de temps o temes logístics, com no poder veure i viure amb la meva família o no poder anar al meu poble, ho descarto.

En algun moment has hagut de viure algun moment complicat per haver-te significat políticament en públic. Creus que les figures públiques s’han de posicionar públicament?

Si volen sí, perquè no. Jo em dedico al teatre justament per la llibertat d’opinió que em dona aquesta feina: llibertat per escriure i llibertat per dir que vulgui a l’escenari. Que ningú, figura pública o no, ho deixi de fer si és que vol fer-ho. Jo no deixaré de fer-ho: crec que tots tenim la nostra opinió i la nostra ideologia i això no s’hauria de barrejar amb el nostre talent.

Un dels meus grans referents escènics és Albert Boadella. Vaig descobrir l’amor pel teatre per ell, i pels Joglars, i et puc assegurar que Quim Masferrer i Albert Boadella ideològicament estan als antípodes. Espero que cap ajuntament deixi de contractar a ningú per pensar el que pensi l’artista o la companyia, sigui independentista, unionista o constitucionalista. Aquí estem fent cultura i la cultura ha de generar debat. Jo m’he significat molt amb la llibertat dels presos polítics, he presentat algunes manifestacions de l’11 de setembre i no deixaré de fer-ho perquè aniria en contra de la meva llibertat. M’agraden artistes i músics que no pensen com jo i no deixaré d’estimar el seu art perquè pensin diferent de mi.

L’actriu Marta Marco i Quim Masferrer durant la presentació de la manifestació de l’11 de setembre de l’any 2017

T’hem conegut a dalt d’un escenari o a dins de les nostres pantalles, però com és el Quim quan arriba a casa després d’un dia llarg de feina?

Et diré el que diuen de mi els qui em coneixen: em converteixo en un Quim diferent, més tancat en si mateix, més pausat, més familiar, més solitari. Quan estic a fora em dono molt a la gent i quan arribo a casa necessito tenir els meus espais. M’agrada tenir-ho tot molt ordenat, poder portar a la meva filla a l’escola, fer el sopar… gaudir de les rutines del dia a dia. Quan tinc festa, m’encanta estar a casa i relaxar-me amb la família, no m’agrada voltar.

Després del Bona Gent i d’El Foraster, què t’agradaria fer o què et fa falta per fer?

Ho penso sovint, però són d’aquelles coses que fins que no t’ho trobes no ho saps. El que sí que sé és m’agradaria seguir exercint aquesta llibertat que m’aporta la meva feina. La llibertat de poder fer per exemple un programa d’entrevistes, o un musical, o un espectacle sense guió on el públic serà el protagonista. M’agrada desdramatitzar els reptes i arriscar-me. Em vull seguir sentint lliure fent el que em vingui de gust fer, sent jo mateix i sent molt conscient del privilegi que suposa poder fer-ho.

Més informació sobre l’espectacle:

 

Únete gratis a Teatro Barcelona
Creando tu usuario disfrutarás de sorteos y promociones, podrás valorar espectáculos y dejar tus comentarios, acceder al Calendario TB con toda la programación y recibir nuestro newsletter semanal con toda la actividad teatral de la ciudad de Barcelona.

Información básica sobre protección de datos: Responsable: Escenes i Publics, SL. Finalidad: desarrollar su actividad comercial, cumplir las contrataciones realizadas por los usuarios y remitir comunicaciones comerciales personalizadas en base a un perfilado a los usuarios (en caso que nos autoricen a ello). Legitimación: Consentimiento del interesado. Destinatarios: Escenes i Publics, SL y proveedores legitimados externos. Derechos: Acceder, rectificar y suprimir los datos, así como otros derechos como se explica en la información adicional. También se puede instar reclamación ante la agpd.es.

Comentarios
Sé el primero en dejar tu comentario
Hay que ser usuario de Teatre Barcelona
¡Únete, es gratuito! Ya somos más de 80.000

¿Ya estás registrado?

He olvidado la contraseña

Crear usuario

Información básica sobre protección de datos: Responsable: Escenes i Publics, SL. Finalidad: desarrollar su actividad comercial, cumplir las contrataciones realizadas por los usuarios y remitir comunicaciones comerciales personalizadas en base a un perfilado a los usuarios (en caso que nos autoricen a ello). Legitimación: Consentimiento del interesado. Destinatarios: Escenes i Publics, SL y proveedores legitimados externos. Derechos: Acceder, rectificar y suprimir los datos, así como otros derechos como se explica en la información adicional. También se puede instar reclamación ante la agpd.es.