Té 21 anys. És actor. Nascut a Barcelona. Format al Col·legi del Teatre i l’Estudi Laura Jou. De gran, volia ser pallasso. Ha cridat l’atenció de la crítica pel seu treball a Ricard de 3r, obra escrita per Gerard Guix i dirigida per Montse Rodríguez, on interpreta un adolescent introspectiu obsessionat amb l’ambiciós i deforme rei shakespearià. La seva complexa composició de personatge i la defensa en solitari d’un muntatge difícil sense gairebé paraules demostra que forma part d’una de les millors generacions de joves actors que hem tingut des de fa molt de temps.
QUIM ÀVILA: Estic molt orgullós de la meva generació. Estem tots molt connectats. Em refereixo, per exemple, a tots els actors de la sèrie Merlí (TV3) i altres companys de l’Estudi Laura Jou… Som molt amics.
TEATRE BARCELONA: Què és el que us fa tan especials?
Q.À.: Potser a causa de les dificultats que ens hem trobat per haver crescut durant els anys de la crisi, som una gent que tenim moltes ganes de parlar. D’expressar-nos. No podem estar callats. Tenim moltes coses a dir. Jo estic molt content del que som. De la nostra forma de treballar i de tota l’energia que hi posem.
T.B.: Com recordes els teus inicis?
Q.À.: Vaig tenir molta sort. Als 18 anys, tenia clar que volia ser actor i en la meva primera prova, que va ser la de Polseres Vermelles, ja em van agafar. Des de llavors he anat enllaçant projectes, de manera que m’he anat formant a la vegada que treballava.
T.B.: Quin és l’origen de Ricard de 3r?
Q.À.: La idea original neix d’una conversa entre el dramaturg Gerard Guix i un actor italià amb qui tenia una companyia que es diu Stefano Panzeri. Un dia, l’Stefano li va suggerir: què passaria si ajuntéssim l’univers de Ricard III de Shakespeare amb el tema de les matances escolars? I al Gerard li va semblar interessant. De fet, hi tenen molts punts en comú. Però, com el Gerard no és un autor dels de tancar-se a casa a escriure, va decidir que necessitava un actor i una directora per experimentar.
T.B.: I et va trucar a tu?
Q.À.: Al principi, no. Jo coneixia el Gerard d’un projecte anterior que, finalment, no es va poder fer. Quan em va explicar la idea de Ricard de 3r, ell tenia previst un altre actor. Però jo vaig oferir-me a col·laborar en el que fos… Fins i tot, escenògraf, qualsevol cosa… perquè em semblava brutal! Llavors, quan, per altres motius, l’actor es va desvincular del projecte, m’ho va oferir a mi. I jo, encantat de la vida! Vam començar a reunir-nos amb la Montse Rodríguez, la directora, i vam començar a crear.
T.B.: I el vau presentar al Projecte CROQUIS_BCN de la Sala Becket…
Q.À.: Sí, per tenir una motivació extra.
T.B.: Com va ser el procés de creació?
Q.À.: Treballàvem a partir de res. Teníem el text de Shakespeare i els casos reals de matances escolars, sobretot dels Estats Units, i una pregunta: què els hi deu passar pel cap? Quines vivències tenen? No volíem, en cap cas, trobar una resposta concreta o justificar allò que han fet, per descomptat, però aquestes qüestions eren un bon punt de partida.
T.B.: Quin va ser el sistema de treball, exactament?
Q.À.: El Gerard proposava un tema, la Montse proposava un exercici i jo era un full en blanc. La meva feina era improvisar a partir de les seves premisses. I així anàvem construint situacions que, després, si funcionaven, passaven a formar part de l’obra.
T.B.: Posa’ns algun exemple…
Q.À.: Recordo un dia que havia de buscar per Internet com fer una bomba. L’exercici consistia a gravar-me amb una webcam explicant allò que em feia sentir el que trobava. De sobte, t’adones que és molt fàcil fer un explosiu. I això et provoca sensacions molt complexes, dins del personatge.
T.B.: Us va sobrar material, doncs?
Q.À.: Sí, molt. Amb tots aquests exercicis, vam construir una obra molt llarga i amb moltes escenes que després hem hagut d’anar retallant i modificant.
T.B.: Per quantes fases heu passat en tot el procés?
Q.À.: L’obra ha tingut unes set o vuit versions. Bàsicament, vam intentar quedar-nos amb l’essencial. Tot allò que explicàvem en una escena, si podíem, ho limitàvem a una acció. De fet, l’obra, més que text, són accions.
T.B.: És com una coreografia…
Q.À.: Exactament. Gairebé tots els moviments estan marcats perquè hem treballat, sobretot, a partir del cos. Cada moviment ha estat estudiat.
T.B.: On et queda, doncs, l’espai de llibertat com a actor?
Q.À.: Hi ha les accions i moviments que són… imprescindibles. Però, al mateix temps, queda un marge en la manera de dir el text. En realitat, la Montse ha marcat només els detonants però, a l’hora d’actuar, l’emoció i les frases les explores tu mateix. Això et permet sentir-te present, quan actues, perquè no estàs només en una marca. Les directrius potencien la intenció que has de donar.
T.B.: Sembla interessant.
Q.À.: Jo ho he agraït molt. És la manera de treballar on, fins ara, m’he sentit més còmode.
T.B.: Llavors, poden variar coses d’una funció a una altra?
Q.À.: Sí, fins a cert punt. Les accions seran sempre les mateixes, perquè estan pautades, però les intencions poden variar segons com ha sigut el viatge.
T.B.: En algun moment, t’ha pesat la responsabilitat d’haver de defensar un projecte d’aquestes característiques tot sol a escena?
Q.À.: Al principi, no. Jo m’hi vaig llençar de forma una mica inconscient. Crec que tots tres. Això, precisament, va fer possible que arribéssim a on estem ara. Com que no sabíem que era impossible, doncs, ho vam fer. Era una recerca on hi anàvem afegint capes. Però hi ha hagut moments de tot. Recordo sortir d’alguns assajos amb mal de cap… No podia pair tanta informació.
T.B.: I ara?
Q.À.: Ara sí. Sento una responsabilitat molt forta.
T.B.: Estàs nerviós per la reestrena a la Flyhard?
Q.À.: Estic cagadíssim! Li tinc molt de respecte a l’obra i al personatge.
T.B.: Com s’afronta un personatge com aquest?
Q.À.: Hi ha dies en els quals no et ve de gust entrar. No és un personatge còmode. Però has de confiar en la base amb la qual has treballat i no deixar que se’t mengi emocionalment.
T.B.: Has arribat a entendre’l?
Q.À.: No ho sé… Jo crec que seria un error mostrar què li passa a aquest noi pel cap, en realitat. Per tant, la meva tasca no és, exactament, entendre’l. L’obra mostra unes situacions prèvies a allò que, finalment, el protagonista fa. Jo, com a actor, necessito ficar-m’hi per poder-ho jugar, sentir-ho i col·locar-me en situació. Però res més. Procuro no pensar-hi massa. Entro des de la fisicalitat i el seu monòleg interior. La resta és més cosa del Ricard (el personatge) que no pas meva. Una mena d’intuïció difícil d’explicar des d’un punt de vista psicològic.
T.B.: Arran de Ricard de 3r, t’hem vist a obres com Mata el teu alumne o Columbine at sun fent personatges similars. Què et sembla que ara pensin en tu per per aquest tipus de paper?
Q.À.: És curiós… perquè jo no sóc així. (Riu). Potser és perquè tinc un físic especial. O perquè tinc una certa predilecció per aquest tipus de personatge. Sempre m’han atret pel·lícules com Funny Games o La naranja mecanica… però a vegades penso que estaria bé que ara m’oferissin una altra cosa.
T.B.: Per exemple?
Q.À.: No sé… Un galant. (Riu). No sé si me’l donaran… Però, ara per ara no em preocupa excessivament. M’agrada el que estic fent i ho estic gaudint molt. L’únic és que no voldria estancar-me en això.
T.B.: D’altra banda, també et permet estar estable.
Q.À.: Sí, però a mi no m’agrada l’estabilitat. Si en algun moment de la meva vida la trobo, tiraré un dels seus fonaments per tornar al desequilibri. Si, ara per ara, el que em desequilibra és fer aquests tipus de personatges, doncs, benvinguts. El dia que, de veritat, em facin sentir estable, deixaran d’interessar-me.
T.B.: L’espai de la Flyhard és molt més petit del que esteu acostumats. Com us adaptareu al canvi?
Q.À.: Ens jugarà a favor. Ens interessa tenir el públic molt a prop. En un principi, l’obra no estava pensada per fer-se en teatres. Volíem fer-la en espais no convencionals, com, per exemple, un garatge… I, de fet, la Flyhard és una sala que, anteriorment, era un garatge… Així que, en aquest sentit, és perfecta.
T.B.: Entre l’estrena a la Sala Beckett i les funcions a La Villarroel va tenir lloc el cas d’un institut de Barcelona, on un menor va assassinar a un professor amb una ballesta.
Q.À.: Sí. Per desgràcia…
T.B.: Com vas rebre aquesta notícia?
Q.À.: Va ser molt dur. Vaig sentir molta llàstima pel que va passar. Recordo el dia i l’hora que ens ho van dir. Estava amb el Gerard Guix i anàvem a buscar l’escenografia per les noves funcions. Ens va trucar la directora artística de La Villarroel i ens ho va explicar. En aquell moment, no sabíem què dir. Érem conscients que parlàvem d’un tema real i, per tant, ho tractàvem amb respecte. Explicàvem una realitat. El que passa és que era una realitat que passava, sobretot, als Estats Units i, de sobte, descobreixes que passa a dos carrers de casa teva… o del teatre. Se’t destrossa el cor.
T.B.: Què va canviar, en aquell moment?
Q.À.: La responsabilitat era més grossa perquè la sensibilitat del públic era diferent. Era una cosa que acabava de passar. Molt a prop. I es tracta d’uns fets molt difícils d’entendre. A mi, em va descol·locar totalment. Tot es va tornar molt més delicat. Però, en el fons, nosaltres com a professionals vam tenir clar que no canviaria res del treballque havíem fet fins llavors.
T.B.: En algun moment us vau plantejar suspendre les funcions?
Q.À.: No. Al contrari. Amb més motius, vam sentir que era el moment d’explicar aquesta història.
T.B.: I el públic com s’ho va prendre?
Q.À.: Sobretot quan era molt recent, el públic connectava molt més ràpidament que abans perquè ho vivia com una realitat propera. Ara el seu esperit és molt més crític. Però això, en certa manera, també està molt bé.
T.B.: Per acabar, després d’haver superat un projecte tan difícil com aquest, quin nou repte professional t’agradaria afrontar en el futur?
Q.À.: Ricard de 3r ha estat un punt d’inflexió en la meva evolució com a actor. Si hagués de demanar un desig al futur, seria que vinguéssim més projectes d’aquest tipus. Projectes que són punts d’inflexió. Per allò que comentava que no m’agrada l’estabilitat. Tinc ganes que m’arribi un repte d’aquests que et fan sentir que no estàs preparat per assolir… pel qual no tens les eines que et fan falta. I creure una mica que, tot i no tenir-les, si t’arrisques i no et pares a pensar que allò és impossible, si no et generes aquesta por, podràs superar-ho i adonar-te’n que tu com persona i actor has evolucionat. Aquest és el meu desig. Poder evolucionar en aquest sentit. Que vinguin projectes que em permetin aquesta evolució.
Entrevista per Iván F. Mula.
