Qui té por del Belgues?

Rubén Garcia Espelta

Per Joaquim Noguero

Jan Fabre duu quatre hores de Belgian Rules (de regles belgues) al Festival Grec, una reflexió crítica sobre la identitat nacional.

Qui té por del belga Jan Fabre? El veterà coreògraf, performer i artista plàstic obre sempre una habitació amb vistes sobre els aspectes més fondos i foscos de l’animal ànima humana. A Catalunya hi ha vingut sovint. Amb obres escèniques al Mercat, al Lliure i a Temporada Alta. O amb escarabats marca de la casa a la Fundació Miró. El 2003 va dur al Grec aquell Je suis sang que tenia tant de ritual. I l’any passat Àlex Rigola el programava a Madrid amb el dionisíac Mount Olympus, 24 hores de tragèdies gregues. Així que… què són ara quatre horetes per fotre’s de Bèlgica? Doncs, res més que un suculent aperitiu per entendre per on va Europa.

Jan Fabre actua aquí com Thomas Bernhard amb Viena, però amb l’impacte visual substituint la metralla de les paraules. L’obra està ordenadíssima. Passa com amb els assassins en sèrie del també belga Georges Simenon: pulcríssimsi metòdics per fora, per amagar l’excés de compulsivitat bruta de dins. Magritte és això mateix. O El Bosco. O els primitius flamencs, Brueghel i Rubens. Per això Fabre recorre a aquests pintors al primer dels tres trams de l’obra. El segon el dedica a la metàfora d’un eriçó belga que parla de teatre i l’últim, a sis danses inspirades en els balls de carnaval del seu país. L’espectacle és coral. Quinze intèrprets, en un aiguabarreig de dansa, teatre i plàstica. La música hipnòtica
hi juga també un paper conductor fonamental. És una obra onírica, surrealista i crítica. Un esprint festiu de quatre hores.

Com passa sempre amb Fabre, el caos bigarrat de fons de Belgian Rules s’ordena en una «exactitud geomètrica» d’enorme precisió. És el que tenen les regles (rules). És clar que la forma és l’instrument, però només és un instrument. Importa sobretot el desconcert que genera, crear malestar i emocions per generar reflexió. El mètode Fabre pica fort: provoca guspires de pensament per mitjà del xoc visual. L’impacte de les imatges en l’espectador és constant i la ironia hi fa de cisell o de burí. Així treballa Fabre la cultura tradicional. Així esculpeix la pedra fòssil dels estereotips. Així escup als clixés. És la forma que té de vacunar-nos contra l’eclosió de l’ou de la serp, per molt que agafi aires populistes joves, renovadors i neoliberals. Sap falsa aquesta ribera, un miratge, cants de sirena, terra de naufragis. Contra el cinisme, que bé que van laironia i la mala llet de Fabre. Ens fem menys mala sang.

Escrito por

Periodista y gestor cultural. Responsable de contenidos editoriales de TeatreBarcelona.com. Ha trabajo en medios como Catalunya Ràdio, El Periódico de Catalunya, La Xarxa, Ràdio 4 o Rac1.

Artículos relacionados
‘Marceline’ vuelve a escena

‘Marceline’ vuelve a escena

Medio siglo antes de que el vídeo matara a la estrella de la radio en aquella canción de The Buggles, la llegada del cine ya había roto el corazón de […]

El montaje y desmontaje en un teatro

El montaje y desmontaje en un teatro

El próximo mes de julio se cumplirán cinco años del estreno absoluto de Renacimiento, la séptima obra de La Tristura, que revisa la historia de la democracia española y pone […]

El circo de cristal de Vivian Friedrich

El circo de cristal de Vivian Friedrich

Todos tenemos recuerdos de nuestra infancia. Vivian Friedrich, creadora alemana que vive en Cataluña desde 2007, recuerda las copas y objetos de cristal que sus abuelos tenían en casa. Toda […]

Comentarios
Sé el primero en dejar tu comentario
¡Enlace copiado!