Pol López és Hamlet. Després de fascinar el públic amb el Cristopher d’El curiós incident del gos a mitjanit que li ha valgut el Premi Ciutat de Barcelona, ara encarna el gran antiheroi shakesperià dirigit, un cop més, per Pau Carrió, amb qui ja va coincidir a Victòria d’Enric V i Ivan i els gossos. Eduard Farelo, Xicu Masó, Rosa Renom, Marc Rius, Maria Rodríguez i Pau Vinyals completen el repartiment d’un muntatge que ja porta setmanes amb totes les localitats exhaurides.
Pol López va néixer el 1984, Pau Carrió el 1981. Formen part d’aquella generació que sovint s’ha titllat d’acrítica, conformista. La que naixia després del ‘No future’ de finals dels 70, d’aquell crit –en paraules de la filòsofa Marina Garcés– «contra la disciplina, la renúncia i la feina, contra els pilars de la por i les màscares d’una societat que amagava i castigava el desig de viure». Aquella generació que iniciaria quatre dècades «de silenci i una indiferència inquietant».
Carrió utilitza el text de Garcés com a presentació de l’obra, com a nexe d’unió entre Hamlet i la realitat actual. «Som més conscients que mai de la corrupció dominant, de la putrefacció del regne, del fàstic que ens hauria de fer la política i, en canvi, no fem res. Cada cop entenc menys com som capaços de sortir al carrer i fer vida normal, hauríem de fer l’esforç de preguntar-nos les coses; Hamlet ho fa contínuament», diu el director. López, convençut que la seva és precisament una generació de preguntes i no de respostes, ho veu de manera similar: «Hamlet actua, però es pregunta constantment com ho ha de fer. I de fer preguntes, en surt escaldat».
L’actor, que descriu l’antiheroi shakesperià com «un home volgudament instruït i cultivat per poder preguntar-se coses», considera que és «un humanista descregut», algú que tot i la voluntat de partir de l’ètica i la raó, acaba en un lloc ple de foscor, actuant des de la irracionalitat. «Podem creure en l’home si finalment l’acció no va lligada a la raó?«. Aquest és el conflicte de Hamlet. Qui és l’home? És honest? La venjança és una opció vàlida per canviar el món? «Volem compartir amb l’espectador aquestes idees i conflictes, perquè són d’una vigència absoluta».
DIÀLEG AMB EL PÚBLIC
«Hamlet no parla mai sol, parla amb nosaltres; és un diàleg, no un monòleg. Per això no sé on arribarem amb aquest Hamlet, ho anirem veient cada nit amb els espectadors», assegura Carrió. I per tal que aquest diàleg arribi de forma directa, ha optat per fer una nova traducció del text i una versió que es planteja els conflictes i els sentiments des d’avui. «Hem estudiat la relació dels personatges amb el moment en què es va escriure, però quan pensàvem i imaginàvem què els passa, ho fèiem des de les nostres vivències, des de la realitat del segle XXI. Les emocions, doncs, parteixen de la nostra vivència contemporània; no podíem fer-ho d’altra manera».
També l’estètica parteix d’un món proper, «tot i que les cartes segueixen sent cartes, no mails, i hi apareix la calavera i l’espasa». La intenció, però, és que la presència de l’escenografia i el vestuari sigui mínima, per donar tot el protagonisme a la paraula i als actors. Hi ha, això sí, una caixa de pedra amb diverses portes que ajuda als jocs d’espionatge i que mostra com «darrere de qualsevol porta, de qualsevol lloc, pot haver algú que no esperes». A diferència de Victòria d’Enric V, no hi ha música en directe, però sí «un treball sonor important» i algun moment on els actors canten a cappella.
«Quaranta anys després, el No future s’ha tenyit de tristor. El no futur és la condemna a un present tenyit de por, de renúncies i de feina precària. És el revers d’aquell crit. Perquè ara no hi ha crit, sinó un silenci que fa mal», acabava l’article Marina Garcés. Xicu Masó, com Hamlet, també pregunta: «Quants de nosaltres actuem realment davant les injustícies, més enllà de signar manifestos i peticions per Internet? Per què no fem res?»
Text: M. Rubià / Fotografies: Ros Ribas
