Pere Faura: «Tinc moltes ganes de fer coses… el divorci amb la dansa és amistós»

Claudia Brufau Bonet

Fan dels musicals i apropiador enginyós de la cultura pop, Pere Faura presenta de nou Rèquiem Nocturn del 5 al 7 i del 12 al 14 de febrer al Mercat de les Flors. Es tracta d’un espectacle de gran format gràcies al projecte Cèl·lula del Mercat de les Flors que s’endinsa en l’univers coreogràfic i cinematogràfic de Bob Fosse, una de les icones del cinema i teatre musical. Estrenat al Grec el juliol del 2020, aquesta producció atrevessada per la pandèmia ara torna a l’escenari del Mercat de les Flors amb alguns canvis. Hem parlat amb Pere Faura sobre Fosse, del seu espectacle i del fet que s’acomiada (esperem que temporalment) de la dansa i en el que de retruc fa un homenatge a la professió de les ballarins i ballarins. 

Clàudia Brufau: Què representa Bob Fosse per a tu?

Pere Faura: Fosse és un referent que vaig conèixer més tard, però que ha tingut molt més impacte en mi, perquè és més profund i més ric artísticament que altres mites meus d’infantesa i adolescència com són Gene Kelly o John Travolta. Una altra cosa que em va fascinar moltíssim de Fosse és un referent per a molts altres artistes. Quan vaig veure el vídeo “Bob Fosse vs Michael Jackson” em va canviar la vida. Tots creiem que Jackson era únic, però va beure molt de Fosse. 

Amb aquest projecte tenia ganes de revisitar la seva obra i encarnar part del seu llegat coreogràfic, però també cinematogràfic. És més reconegut en el camp de la dansa que en el del cinema, molta gent no recorda que va dirigir Cabaret. Com a cineasta té una manera d’editar i de filmar el cos molt transgressora.

CB: A Rèquiem Nocturn t’has centrat en un pel·lícula seva All that Jazz (1979). Per què aquesta en particular?

PF: És un pel·lícula que va fer com a auto-rèquiem o un homenatge a la seva caricatura, el seu viatge cap a la mort. Va guanyar la Palma d’Or de Cannes, potser l’única pel·lícula musical que ha rebut aquest reconeixement. 

CB: M’imagino darrere el títol, Rèquiem Nocturn , hi ha molts significats i que es pot llegir de moltes maneres. 

PF: Em va costar molt escollir el títol. De fet, tenia un grup de WhatsApp amb els meus pares i el meus col·laboradors per buscar un títol. A Twitter he recollit tots els títols que vam descartar (pots seguir el fil aquí). No estic molt convençut d’haver escollit el millor títol, però és l’ideal pel moment. El rèquiem és una missa per difunts i per tant evoca un ritual diürn, i nocturn apel·la a la idea de la sensualitat de la nit, la festa, la celebració. És un ritual de comiat d’algú que se’n va. La litúrgia del rèquiem m’ha servit per ordenar les idees. 

CB: El projecte Cèl·lula del Mercat de les Flors t’ha permès comptar amb un bon nombre de ballarines i ballarins, però el més interessant de l’espectacle és que són ben diferents.

PF: Quan vam arrencar amb el projecte i vam fer l’audició, la Montse Colomé (1956) em va escriure per preguntar-me si podia venir. Vam descobrir que teníem molt en comú, i això em va fer veure que no podia parlar de la mort amb “niñatos” de vint anys. El cas és que m’anava molt bé que hi hagués algú que hagués tingut experiència amb la mort. És un repartiment molt eclèctic, però amb el que hem treballat molt a gust.

CB: Com a la pel·lícula de Bob Fosse, Rèquiem Nocturn també entra en el món de sang, suor i llàgrimes de la vida de les ballarines i ballarins.

PF: El poc reconeixement que hi ha en la dansa va cap als coreògrafs, els ballarins no sabem qui son. La vida del ballarí és dura i anar a audicions és un merda, pot ser molt desagradable i tenia ganes de fer un homenatge a la professió. 

CB: Les ballarins i els ballarins poden ser força anònims, però els actors amb els que has comptat no. A l’estrena vam poder veure Pere Arquillué i ara tens la col·laboració de Francesc Orella.

PF: Hi hagut diferents canvis, un ballarí menys, la Glòria March (actriu) està embarassada i l’Arquillué no podia. El que era un monòleg de l’Arquillué ara s’ha convertit en un diàleg entre la Glòria March –que fa de mort (embarassada!)– i l’Orella. M’he inspirat en els diàlegs entre el protagonista de All that Jazz Joe Gideon (Roy Scheider) i Angelique (Jessica Lange), l’àngel de la mort. Això no ho vam arribar a trobar a l’estiu. El text és gairebé nou i una mica més macarra com en Francesc Orella. Hem trobat un lloc bonic. 

CB: L’aparició d’un actor conegut a escena accentua un dels conflictes que exposa l’espectacle i sobre els quals tu sempre has posat de relleu.

PF: Un dels dilemes fonamentals de l’obra és la jerarquia disciplinaria en el teatre, que és una herència de l’òpera. Primer es canta, es parla i l’últim és la dansa. En els musicals clàssics passa el mateix, hi ha les seves excepcions. Sóc fill de filòloga i advocat, per tant, a casa les paraules són molt importants. Sempre m’ha agradat escriure i en la meva formació a Amsterdam la paraula també va ser molt important. Hi ha alguna cosa del moviment i la paraula que quan els poses junts creen un efecte brutal. Però, en la societat en la que vivim estem sotmesos a les paraules, per això m’agrada tant la disco perquè les paraules donen pas a la tirania del ritme.

CB: Amb aquest espectacle de gran format s’ha dit que “tanques la paredeta” o “baixes el teló” com a companyia de dansa. Com han sorgit aquestes ganes de canvi vital i professional?     

PF: (Riu) Em va agradar molt el rebombori que es va crear aquest estiu passat. Es va difondre el que jo vaig escriure abans de la pandèmia. Tenia la voluntat de donar un cop de puny sobre la taula i dir: no em surten els números, la balança entre esforç i recompensa ja no dona més, tinc quaranta anys i no puc estar tota la vida així. El meu amor per la dansa no és tan concret. M’agrada molt la dansa, però també m’agraden molt altres disciplines, tinc moltes ganes de fer cinema, ràdio, d’escriure … és un divorci amistós. No vull fer dansa per una estona, perquè la dansa porta molts problemes. No renego de la dansa i em considero coreògraf en el sentit que sóc un artista que organitza esdeveniments en el temps i en l’espai, ja siguin textos, imatges, sons. Però, la dansa espanta. Vivim en una societat on la dansa fa por i amb la pandèmia s’ha accentuat. És espantós la criminalització que s’ha fet del ballar, de les discos … però això abans ja hi era. Hi ha molts prejudicis contra els quals he intentat lluitar durant molt de temps, reformular i no puc més. 

CB: Una de les maneres que has tingut de lluitar contra aquest prejudicis és amb l’humor.

PF: Sí, per a mi l’humor sempre ha estat molt important, perquè forma part de la meva vida. Cal una maduresa suficient per enriure’s d’un mateix i la dansa contemporània, que sempre s’ha pres molt seriosament. Sempre he respectat la dansa més física i més abstracta o minimalista, jo he estat sempre més teatral i multidisciplinar. Vaig acabar fent dansa contemporània perquè era un lloc molt xulo des del qual podia investigar. Sabia que volia fer de director i actuar al mateix temps, això el teatre poques vegades t’ho permet. Amb la dansa era tot una mica més híbrid. També arriba un moment en el que necessito separar-me de la dansa i fer altres coses. 

El titular es va fer gran i jo el vaig deixar córrer. Va arribar la pandèmia i tot plegat va agafar un altre significat. La peça està atrevessada per la pandèmia, en parlem i també ens en enriem. 

Més informació, imatges i entrades a:

Escrito por
Claudia Brufau Bonet

Graduada en danza contemporánea por el Institut del Teatre, es especialista en crítica de danza y divulgación cultural. Másters en Estudios Teatrales (UAB) y Periodismo Cultural (UPF). Ha trabajado de guionista en programas musicales Nydia y La Sonora del 33. Escribe para revistas internacionales como Danza Europa y Dance for you magazine, y colabora regularmente en Revista Musical Catalana y Nube.

Artículos relacionados
Comentarios
Sé el primero en dejar tu comentario
¡Enlace copiado!