No podem oblidar(-los)

Laura Galve Barranco

Quan l’Slobodan Minic va marxar de Sarajevo i va aterrar a l’Escala va descobrir que la quantitat d’habitants d’aquell petit poble empordanès era la mateixa que el nombre de persones que van morir a Sarajevo durant la guerra dels Balcans. “És com si en aquest poblet m’hagués retrobat amb els que vaig perdre a Sarajevo”, comenta. L’Slobodan mira enrere i es troba la guerra i els caiguts. No oblida, però després d’asseure’s i recordar torna a posar-se dret i continua. La seva història va quedar recollida en el llibre Bienvenido a Sarajevo, hermano, però aquest cop és el teatre l’espai on ha decidit vessar els records. La nova edició del Grec 22 porta a la cartellera l’obra Mivion (Radio Sarajevo), un espectacle documental de La Conquesta del Pol Sud dirigit per Carles Fernàndez Guia que viatja entre la història individual i col·lectiva a través de l’experiència del reconegut periodista cultural de Radio Sarajevo, Slobodan Minic. L’obra agafa la veu de Minic, que des d’un estudi de ràdio improvisat a casa seva inicia en streaming un relat sobre l’odi, el nacionalisme i la intolerància que va acompanyat per l’actor del Masnou Marc Soler i la traductora bosniana Azra Suljic.


A Sarajevo, Slobodan Minic conduïa el programa de cultura MIVION, pel qual van passar personalitats com el poeta bosnià Sidran, el cineasta Emir Kusturica i el músic Goran Bregovic. “La guerra col·loca la cultura en un segon pla; l’únic que podia fer era no només parlar del conflicte, sinó alternar amb altres continguts sobre música o viatges.” Minic va continuar treballant a la ràdio durant bona part del setge a Sarajevo, però la falta d’aigua a la ciutat va anar deteriorant la seva eina principal de treball: la veu. “Les meves cordes vocals no suportaven tantes hores parlant i sense beure. Depèn del dia, aconseguíem que el restaurant de la ràdio i la televisió ens donés mig got d’aigua, i quan passava el guardava i el portava a casa perquè els meus fills la necessitaven més que jo”, explica. 

Al principi de la guerra, Slobodan i la seva família no tenien intenció de deixar el país. Volien formar part de la resistència. “Tot va canviar quan vam trobar una bala de franctirador al bressol del meu fill petit. Va ser llavors quan vaig comentar a la meva dona que havíem de marxar i trobar una sortida.” Però, malauradament, les portes d’Europa estaven tancades. “El guió inicial de la guerra a Ucraïna és el mateix que el del conflicte que va esclatar a Bòsnia, però en el cas dels refugiats ucraïnesos, ells sí que van tenir les portes d’Europa obertes, mentre que nosaltres les vam tenir tancades per racisme i falta d’interès.” Primer va marxar la seva dona amb els seus fills i, un any després, ho va fer ell. Un cop a Espanya, es van traslladar a l’Escala, on Slobodan va treballar durant 12 anys com a cambrer al CER, el bar social del poble. Paral·lelament, va dedicar-se a fer conferències, seminaris i ha sigut col·laborador d’El Periódico de Catalunya. 

Per Slobodan Minic existeixen dos camins a seguir després de la guerra: oblidar i començar net, sense càrregues o bé no oblidar per no permetre que es tornin a cometre els mateixos errors. “Per desgràcia, aquest últim punt no s’acaba de complir. Ens diuen que hem de recordar per aprendre del que va passar, però el món no aprèn res. Avui dia es continuen repetint les mateixes desgràcies de sempre. La guerra sembla ser part de la naturalesa humana”, explica.

“El record és important, però també tirar endavant”, puntualitza Minic. “Molts aconsegueixen seguir, però d’altres es queden atrapats en el passat i no avancen.” A més de la importància de la memòria, el periodista destaca la figura del perdó com a part del procés de reconciliació després d’una guerra: “És necessari que els culpables demanin perdó i facin una catarsi. El canceller alemany Willy Brandt va anar a Polònia i es va agenollar davant del monument a les víctimes de la Segona Guerra Mundial. Això no ha passat al meu país. Si tu com a víctima veus que els culpables reconeixen la seva culpa, llavors tens l’oportunitat de decidir si perdonar o no. Fer-ho et pot alliberar d’una gran càrrega. Però el problema és que a Bòsnia no s’han disculpat i, a més, molts dels culpables han declarat públicament que si poguessin, ho tornarien a fer. Així el perdó és impossible.” 

L’ús de les històries individuals com a punt de fuga o la memòria de les guerres iugoslaves com a centre de l’experiència són alguns dels elements que comparteix Mivion (Radio Sarajevo) amb una altra proposta del Grec 22: Comrades, I am not ashamed of my comunist past. Es tracta d’una obra on els intèrprets, directors i també amics serbis Sanja Mitrović i Vladimir Aleksić entrellacen l’experiència d’haver deixat el seu país a causa de la guerra amb la cinematografia d’un país que ja no existeix. A partir d’aquí, Mitrović i Aleksić es pregunten què en queda, de la justícia, l’equitat social i la diversitat ètnica i religiosa amb la qual van créixer. 

Més informació, imatges i entrades a:

Artículos relacionados

Stephen Sondheim, el arte de hacer musicales

Decir que la obra de Stephen Sondheim marca el inicio del teatro musical moderno no es ningún superlativismo gratuito ni exageración fruto de una devoción que, vista de fuera, pueda […]

El Conde de Torrefiel: ¿Realidad o ficción?

Ahora mismo hay dos compañías catalanas que triunfan más afuera que aquí. Una es La Veronal, que este Grec recupera Opening night, y la otra es El Conde de Torrefiel. […]

Despierta! Acrobacias a ritmo de scratch

Estos 15 intérpretes escogidos por el Groupe Acrobatique de Tanger, tras unas intensas audiciones que se hicieron por todo Marruecos, os dejarán con la boca abierta. El título es toda […]

Comentarios
Sé el primero en dejar tu comentario