El tàndem format per Daniel J. Meyer (dramatúrgia) i Montse Rodríguez (direcció) torna amb força. Després de la celebradíssima A.K.A (Also Known As), guanyadora de tres Premis Teatre Barcelona, dos Premis Max, un Premi de la Crítica i quatre Premis Butaca (entre altres!), estrenaran Uppgivenhet al gener, al Teatre Nacional de Catalunya. Al febrer porten Scratch a La Villarroel després del seu pas pel Festival Grec i el Temporada Alta. I també al febrer torna A.K.A, aquesta vegada per a escoles, en anglès i en català.
Teatre Barcelona: Durant tres mesos tindreu en cartell tres obres vostres a tres sales de Barcelona. Això no ho pot dir gaire gent.
Montse Rodríguez: Estem emocionats, principalment. I atabalats; és una gesta difícil d’aconseguir!
Daniel J. Meyer: A.K.A i Scratch les tenim ja treballades, i estem amb assajos d’Upgivenhet. Simplement ens hem d’organitzar bé.
Després d’A.K.A, com heu encarat les obres següents? Les comparacions són odioses, però inevitables.
M: Ha estat un fenomen que ha sorprès a tothom, fins i tot a nosaltres. No busquem repetir-lo. Treballem perquè les obres tinguin valor, arribin al públic, treguin temes que creiem important debatre, això està per sobre de l’èxit.
D: La pressió existeix, però perquè volem que les properes propostes siguin igual de rigoroses pel que fa a la qualitat i treball. Agradaran més o menys, però fem una feina mil·limètrica en tots els aspectes.
D’on sorgeixen aquests espectacles nous?
D: Scratch va agafar forma l’any passat en un laboratori d’escriptura de la SGAE. Se seleccionen sis dramaturgs de tot Espanya i es fa un procés conjunt amb la resta d’autors, en diverses trobades a Madrid. Li vaig passar a la Montse i vam decidir tirar-la endavant. Per altra banda, Uppgivenhet la vaig escriure fa quatre anys i mig. Li vaig explicar la temàtica a la Montse i em va dir: “La vull dirigir”.
Com definiríeu el vostre tàndem creatiu? Teniu una relació oberta, tancada, poliamorosa…?
M: Jo diria que és oberta i poliamorosa! Treballem principalment en la nostra productora i ens entenem, tenim interessos similars i volem parlar de les mateixes temàtiques, però també treballem en altres projectes.
D: A part dels valors, també ens uneix el fet que som una mica obsessius i busquem la màxima qualitat.
Què trobarem a Uppgivenhet, al TNC?
M: És una obra sobre quatre joves vitalistes, amb ganes de descobrir, relacionar-se, que busquen el seu lloc al món.
D: L’obra parla de l’esperança. Els personatges tenen unes circumstàncies particulars i difícils, però també tota una vida al davant, volen canviar el món. I després el món t’esclafa amb les seves circumstàncies de merda. També parla de la música i el silenci: qui pot parlar? qui pot expressar l’esperança al món?
Scratch és el monòleg d’una DJ que encarnarà Clara Mingueza. Té similituds amb A.K.A?
D: Quan l’escrivia, una de les pors més grans era la comparació amb A.K.A, pel fet de ser un monòleg. Parla d’una jove empoderada, que és DJ, la puta ama de la pista. Ella vol jugar amb la seva sexualitat i hi ha un malentès, o un abús, segons com es miri. Però la qüestió és com se sent davant d’això.
M: Nosaltres plantegem la situació i l’espectador emet el seu judici. Què ha passat? És legítim? És just? Sí que hi ha punts amb comú amb A.K.A: públic jove, molta música, molta llum i un personatge molt rítmic. Creiem que aquesta forma pot arribar als joves. I la Clara Mingueza és un monstre de l’escena. Ho fa tot i més!
Com heu escollit els actors de les obres? Costa trobar actors joves i solvents?
M: Ens agrada molt obrir càsting. Ens agrada que ens coneguin, i volem també conèixer. Amb Scratch vam dubtar, hi havia diverses candidates. Vam veure que hi havia gent jove molt ben preparada i amb moltes ganes de llançar-se, d’arriscar, amb eines i passió.
En totes les propostes parleu sobre la joventut. Hi ha una manera correcta per arribar als joves?
M: Els temes no són joves o adults, són universals. Un jove és una persona amb menys experiència, però té la capacitat de comprendre i moltes vegades més interès que molts adults. Segurament el fet que siguin obres tan rítmiques, tan acolorides i amb tanta vitalitat els enganxa. També la voluntat dels personatges de descobrir el món i de voler-lo canviar.
D: Hi ha molt de prejudici. Als joves els interessa el mateix que a un adult, simplement tenen una escala de valors diferent. Si et vols adreçar als joves, has d’estar en contacte amb joves. Com un avi que juga amb el seu net i de cop i volta rejoveneix, quan hi ets a prop hi connectes d’una altra manera. Tant la Montse com jo som molt curiosos i això ens va a favor.
M: Nosaltres no hem buscat la fórmula per arribar als joves. Ens preguntem qui és el personatge, què li agrada, què el mou, com juga…
El teatre és una eina per al canvi social?
M: Crec que el sí a la resposta és en l’ADN de tots dos. A mi el que em mou a fer teatre és això. Si hi ha una temàtica injusta, interessant, em veuré empesa a parlar-ne.
D: Per a mi, el teatre és la meva forma d’activisme.
Més informació, imatges i entrades sobre els seus espectacles a: