Mariona Naudin presenta aquest cap de setmana (de divendres 29 a diumenge 31) VIP, homenaje a Severiano Naudin, a l’Antic Teatre. L’espectacle va guanyar fa tres anys el premi del jurat del Festival 100º Berlín. Una tríada de noms propis (Mariona Naudin, Antic Teatre i Berlín) que permet apropar-se i parlar de la creació escènica contemporània a la ciutat de la mà d’una peça de teatre documental de la cartellera.
De la mateixa manera que al cinema, el teatre documental presenta qüestions o situacions socials partint de situacions reals concretes, que es converteixen en material escènic i passen a ser part de l’obra. En aquest cas, Mariona Naudin va partir de la seva pròpia família per parlar de la història, no des dels grans esdeveniments sinó des de les petites coses que són, al cap i a la fi, les vides humanes. L’avi Severiano com a representant d’una generació i una classe mitja-baixa que no va tenir cap veu, però que va viure moltes coses, com el fet d’haver d’emigrar. El repte, doncs, era connectar una vida senzilla i anònima, sense grans èxits ni aspiracions, amb els grans esdeveniments de la història que ens han influenciat a tots.
Però reprenem la tríada Naudin-Antic Teatre-Berlín per fer un repàs de la situació de la creació escènica a Barcelona, en què Mariona Naudin podria representar un cas paradigmàtic dels creadors que l’alimenten: pràcticament anònims a casa nostra, i reconeguts a l’estranger.
#1. Mariona Naudin: una vip anònima
Mariona Naudin és probablement un nom desconegut pels lectors. Don’t panic, això és habitual en consultar la programació de l’Antic Teatre, com potser haureu experimentat. Amb una mica de cerca a Google qualsevol podria ubicar-se mínimament, aquí serveixo en safata alguns destacats del seu historial artístic; el personal ens l’estalviem, ja que ‘VIP…’ té molt d’autobiogràfic i ella mateixa es presentarà en escena.
Comencem pel més recent: la tardor passada, Naudin presentava al Festival TNT (Terrassa Noves Tendències) el projecte ‘Una família balla’: un espectacle sobre les relacions familiars construït conjuntament amb tres generacions d’una mateixa família terrassenca, amb la dansa com a mitjà d’expressió.
En la mateixa edició d’aquest festival, guanyava junt amb dos companys més la Caravana de Trailers (un artefacte escènic ideat pel col·lectiu G.R.U.A que dóna als espectadors el poder d’incidir en la programació dels teatres o festivals als quals assisteix) presentant el “tràiler escènic” del que serà el seu proper espectacle, ‘Mas Maiorum’. La proposta va convèncer el públic assistent amb un espai escènic ocupat pels espectadors a peu dret, i amb dues performers que obrint-se pas entre ells anaven filtrant diàlegs entretallats i en diversos idiomes que remetien al flux d’immigrants que al llarg de la darrera dècada ha intentat travessar les fronteres perimetrals d’Europa, amb milers de morts com a resultat.
Una mica més enrere, el 2012, participava en una retrospectiva singular que la Fundació Tàpies dedicava a Xavier Le Roy (un dels exponents del que s’ha anomenat la no-dansa) i en què s’exposaven accions executades per diversos intèrprets partint de l’obra d’aquest reconegut coreògraf francès. Un format expositiu sorprenent: quan el visitant accedia a l’espai, no veia més que un espai buit amb alguna persona caminant, i podia tenir la sensació d’haver-se equivocat de lloc. Calia, per dir-ho d’alguna manera, activar aquests caminants (entre els quals Mariona Naudin), per poder visualitzar l’exposició, per poder-la visitar.
Entremig, el 2013, estrenava ‘VIP…’. I s’emportava un premi important, a Berlín.
Partint d’aquestes experiències concretes, doncs, i emulant la peça que presenta aquest cap de setmana, podríem aventurar-nos i dir que Naudin és una vip de la creació escènica. Una vip anònima i humil, s’entén.
#2. L’Antic Teatre: contra la repetició, a favor del risc
Més sovint del que esperaria, em sorprèn comprovar que molts espectadors més o menys assidus no han estat mai en aquest petit espai del centre, a un minut escàs del Palau de la Música. Cèntric, ben comunicat… i amb un bar com n’hi ha pocs a la ciutat, i que, sigui dit de pas, li fa una llarga ombra.
L’Antic Teatre acull en la seva programació nombroses propostes sota el paraigües de les “arts multidisciplinars”. No es tracta d’una etiqueta, sinó més aviat d’una contra-etiqueta: tot allò que no és purament teatre, o purament dansa, o purament… en el sentit clàssic dels termes ‘teatre’, ‘dansa’, etc… perquè conté precisament impureses i traces d’altres estils o disciplines, pot quedar recollit sota aquest concepte. Això és, de fet, el que ha caracteritzat les arts les darreres dècades: la dissolució dels límits entre les disciplines artístiques, i entre l’art i la realitat.
Cal dir, pel que fa als espectadors, que l’experiència vital contemporània, és a dir, la manera com percebem allò que ens passa el dia a dia, és més aviat d’aquesta mena: impura, trans-, multi-. Llegim un llibre al metro mentre escoltem música pels auriculars, a la vegada que controlem de reüll el nom de les parades, i de tant en tant entrem al whatsapp per respondre algun missatge nou que ha entrat. Les tecnologies de la comunicació (des del primer telègraf fins a l’smartphone més recent) han anat modificant la nostra manera de percebre l’entorn: hem passat d’una visió lineal i successiva, a una visió simultània i multi-perspectiva; d’una visió més centrada i profunda, a una més superficial i abraçadora.
I no obstant això, sembla que quan anem al teatre seguim volent percebre com abans. Potser és cert el que deia Jean Vilar, fundador del Festival d’Avinyó i del Teatre Nacional Popular a la França de mitjans segle XX: <<el retret essencial que hom podria adreçar al públic contemporani, i també al públic de tots els temps, és que mai no va a l’hora. Sempre va amb un retard de ben bé un quart d’hora sobre l’horari de l’espectacle, però, i això és més greu, va amb un retard de gairebé cinquanta anys respecte de l’estètica profunda del seu temps>>.
#3. Berlín, viver creatiu
Mariona Naudin explica en una entrevista que el seu espectacle va néixer mentre vivia a Berlín, “una societat molt artística, una ciutat fantàstica, però on trobava molt a faltar la gent real, la gent gran… asseure’m en una plaça i sentir la conversa entre dos jubilats”. I que va ser partint d’aquest buit com va néixer l’homenatge al seu avi Severiano.
Aquesta idea de la capital alemanya com a bullici artístic fa temps que ens va arribar, i possiblement Naudin va anar a viure-hi precisament per això. En qualsevol cas, en va tornar amb un guardó concedit pel jurat del 100º Berlín, un festival que organitza el Hebbel am Ufer, un dels teatres més rellevants pel que fa a la creació contemporània a Alemanya.
Hi va haver uns anys que aquesta creativitat berlinesa treia el nas en la temporada dels teatres públics de Barcelona (després l’estètica berlinesa va arribar als bars, i encara cueja). Era l’època en què Àlex Rigola, declarat germanòfil, signava la direcció artística del Teatre Lliure (2003-2011). De la seva mà el públic barceloní va poder gaudir d’alguns dels creadors berlinesos més rellevants, com per exemple Rimini Protokoll: un dels noms més importants de l’escena internacional dels darrers anys pel que fa al teatre polític i documental, i companyia resident, per cert, del Hebbel am Ufer des del 2004.
Aquests temps ja queden lluny. I és aquí on recobra valor l’espai cultural que acomboia l’Antic Teatre, que amb crisi o sense no ha deixat d’apostar per una escena innovadora, sovint desconeguda a casa però reconeguda a l’estranger, i que corre el risc de desaparèixer per inanició dels seus creadors i per deshidratació dels espectadors de la ciutat.
Queda dit: aquest cap de setmana, ‘VIP…’ a l’Antic Teatre.
Text: Jordi Valls
