El poeta i dramaturg Lars Norén és un dels grans referents literaris suecs, “l’enfant terrible de la literatura sueca», assegura la traductora Carolina Moreno. No només per la seva obra de ficció. «En la seva autobiografia s’ha carregat absolutament tothom, fins i tot companys de professió, actors i dramaturgs», continua Moreno. A Catalunya, però, la seva obra és pràcticament desconeguda. Magda Puyo porta al Teatre Nacional de Catalunya El coratge de matar, una peça pertorbadora que s’enfronta a l’aniquilació que impliquen en els individus les estructures familiars.
“Des d’Èdip rei a La casa de Bernarda Alba, les famílies són l’espai tràgic per excel·lència”, recorda el traductor Joan Casas. I Norén veu la família “com un espai feixuc i aclaparador en el qual els individus tenen una gran dependència i d’on pot sortir el pitjor d’ells mateixos”, explica la directora Magda Puyo, que assegura que «és una obra plena d’emocions que pertorba profundament». I és que «Norén és incòmode -continua Casas-. L’espai familiar el coneixem i el vivim tots i fer-hi front no ve de gust. Com a traductor t’has de situar al lloc de l’escriptor i en aquest cas és angoixant. Em vaig alegrar d’acabar!».
A l’obra, la família està formada per un pare alcohòlic i un fill amb qui manté una pèssima relació, agreujada per la mort, fa tres anys, de la mare i la marxa del germà gran. «El fill no soporta el pare, però tampoc a ell mateix perquè s’hi veu reflectit. Tots dos tenen dificultats per estimar i moltes ferides obertes». El triangle es tanca amb l’amiga del noi, una cantant de playbacks d’un club nocturn que farà esclatar la violència i la pulsió sexual dels dos homes. «La seva relació està plena d’odi i violència. Es crea un triangle patètic i pertorbador on tots són víctimes i botxins».
«A Norén no l’interessa qui són sinó el que fan», continua la directora. Per Casas, el dramaturg «sempre ha buscat posar el dit a la nafra, ensenyar el que no s’ha d’ensenyar de la societat benestant». Hi coincideix Puyo, que assegura que el coratge de Norén és el de «treure’s la màscara» perquè «moltes de les coses que passen a l’obra, els desitjos perversos, patètics i inconfessables, els tenim tots».
