El que més impressiona de la Laia Marull és com et mira als ulls. De prop, directe, somrient. Transmet seguretat i decisió malgrat l’aparent timidesa i la veu dolça. Parla amb entusiasme, però alhora una gran serenitat, del projecte que ha tirat endavant amb l’actriu i directora Allegra Fulton, La Llista de Jennifer Tremblay, que després del seu pas pel Teatre Lliure ara s’està tres setmanes a La Villarroel.
TEATRE BARCELONA. Com vius el retorn de La llista? Ha canviat gaire, des que vas començar a interpretar el monòleg?
LAIA MARULL: Sempre té alguna cosa nova i diferent, enfoques les coses des d’una altra banda i descobreixes de nou l’obra. Cada dia canvia, és la gràcia del teatre. Cada dia va creixent, vas incorporant coses. El fet de treballar sol també fa que, amb el pas dels dies, la teva imaginació es vagi fent més concreta. Encara que estiguis sola a l’escenari, hi ha altres personatges, llocs, que potser no es veuen però que van creixent en detalls, en intensitat i pensaments que fan que canviïn algunes coses. Només amb les cinc setmanes al Lliure, ja va canviar.
Un monòleg és un pas més, per una actriu?
Segurament. Sempre havia tingut els altres companys a escena i crees en conjunt. Molta part de la teva feina és escoltar l’altre i replicar segons el que t’ha dit. Aquí t’ho has de fer sol, però tens el públic, i el públic també t’influeix molt.
A més La llista és un monòleg molt intens, amb una energia molt elevada.
I és dur, com a públic això? [Pregunta, però segueix ràpid, però pensativa, sembla que és un tema que la preocupa.] Perquè penso que els monòlegs requereixen molt del public. No és fàcil anar a veure i escoltar una persona sola, ara bé, si entres en la història i el personatge et pots deixar portar i d’alguna manera també entres en el seu imaginari.
No para mai, ni la dona personatge, ni la dona actriu.
La dona actriu no s’ho pensa gaire! [Riu] No, no para, però m’agrada anar descobrint més pauses i més moments de reflexió dins de l’obra, mentre la faig. És una de les coses que hem anat modificant una mica. La durada és la mateixa, però hem treballat alguns moments, donant-los un tempo diferent, remarcant una idea més que una altra.
El que és veritat és que el personatge està en una mena de viacrucis de culpabilitat i de remoure el passat i això la fa tirar enrere en el pensament. Entrem al seu cap i aleshores és quan anem d’un lloc a un altre, sense aturar-nos, fins que arriba un moment en què posa les coses en ordre, però ja és cap al final. Pot arribar a ser una mica aclaparador, però des del principi sabem on vol anar a parar; ella mateixa comença dient-nos que és la culpable de la mort d’algú.
I fa llistes.
Ella està en un moment molt concret, molt sola, a casa, el seu cap li va a mil i, per tapar la possibilitat de pensament, fa les llistes. Necessita sobreposar les llistes a les idees de culpa. No vol remoure el passat i adonar-se com va arribar a ser d’idiota.
D’alguna manera, l’obra parla de les prioritats, i de com ella no s’hi enfronta?
Al llarg de l’obra s’adona, tot i que no vol adonar-se’n, de que va fallar. I que està deixant de banda coses que tenen importància i està prioritzant bajanades que, al cap i a la fi, és igual si estan fetes o no. El perfeccionisme que la mata. La contraposició amb l’amiga és impressionant. La Caroline deixa anar amunt i avall els nens i no li suposa cap problema agafar-los a tots i sortir al carrer a no sé quants graus sota zero a veure la seva amiga. En canvi, ella és molt més rígida, i al llarg de l’obra s’acaba adonant que ha tingut més prejudicis que altra cosa.
Costa adonar-se’n un mateix.
El seu viatge és aquest reconeixement. Per això ironitza amb ella mateixa a mesura que es va adonant de com és. Aquest és un altre dels aspectes de l’obra que m’agraden, l’humor soterrat, com se’n fot d’ella mateixa veient-se en un mirall.
La llista transmet fredor, aïllament i grans distàncies. L’heu mantingut ambientada al Canadà, és extrapolable a Catalunya?
Sí, perquè és cert que l’aïllament és físic, però sobretot és mental. Ella es creu superior a la resta de veïns del poble i això fa que ella mateixa es distancii i s’aïlli.
No s’expliquen gaires coses del seu passat. T’has imaginat com era, el teu personatge abans?
Amb l’Allegra vam treballar molt la psicologia. Podem intuir que ve de la ciutat, que és una dona bastant esnob, urbanita. Es pensava que el camp seria una cosa, però després n’és una altra. Va deixar de treballar pels fills, va marxar al camp per estar amb ells i tenir més aprop al marit, però resulta que encara el veu menys. Podem intuir què ha passat, també, amb la parella i perquè no estan bé.
El que m’agrada molt és que té moltes cares: hi ha la mare, la dona perfeccionista, la que fa llistes de tot, la controladora… I fins i tot una poeta que diu moltes veritats i d’una manera molt potent, que molt poca gent seria capaç.
Van ser aquestes veritats el que et van atrapar del text?
Sí, i també com està escrita. Tota l’obra està escrita per frases molt curtes, no tens mai un discurs molt llarg, per això també té aquest ritme. Quan veus el text, el primer que penses és: «però com es fa, això?».
Com va ser el procés de treball amb l’Allegra? He llegit que alguna fase dels assajos la vau fer a distància, ella al Canadà i tu aquí.
No ben bé. Vam parlar per Skype al principi, alguns cops, per posar-nos d’acord. També perquè parlés amb la gent de La Brutal, perquè no els coneixia. Però després ja vam fer el treball juntes. El que va ser molt interessant –i, si puc, ho intentaré instaurar en els propers muntatges–, és el workshop previ que vam fer. Uns quants mesos abans d’estrenar, al setembre, vam estar treballant molt el text amb l’Allegra i la Cristina Genebat, la traductora. Vam fer una feina important de comprensió, gairebé paraula per paraula, per veure cap on viatjava el personatge, el seu pensament. I després, de setembre a desembre, quan van començar els assajos, la vam deixar reposar, i va ser molt positiu. Molts cops no tens temps d’assimilar els textos, però en aquest cas amb aquest temps entremig ja vaig arribar als assajos d’una altra manera.
I en un monòleg com aquest, no es poca cosa, assimilar-lo.
Exacte. A més, per consell de l’Allegra, durant uns mesos, abans fins i tot d’aquest treball previ, l’agafava cada dia i me’l llegia un cop. No sempre, perquè vaig rodar una pel·lícula entremig, però si molts dies. D’aquesta manera tenia l’obra al cap. D’una manera molt boja, potser, perquè no l’havia estudiat, no havia fet colzes, però sí que ja tenia moltes idees, sabia per on passava el personatge…
Com ha influït que ella ja hagués interpretat el paper com a actriu?
Ha influït en el bon sentit. Coneixia l’obra pam a pam i a més a més sabia el que era fer un monòleg, perquè ja n’ha fet tres. I en aquest sentit m’ha ajudat molt. Però l’essència ha sigut borron y cuenta nueva. L’hem construït des de mi, improvisant, des de la meva intuïció. Hem crescut juntes.
Aquesta i la passada temporada us hem vist a diversos actors (Aina Clotet, Eduard Fernández, tu mateixa) que us associem més al cinema, al teatre. És perquè el cinema no passa per un bon moment, o que un actor sempre acaba volent passar pel teatre?
L’Eduard i jo fem teatre amb comptagotes, però no l’hem abandonat mai, ni ell a nosaltres, per sort.
La carrera d’una actriu deu ser també saber seleccionar.
Sí, jo sempre ho he anat fent així. Amb equivocacions o no, m’he guiat amb el que volia fer i amb el que em suposava un esforç i un divertiment.
No fas més teatre perquè pensen que no acceptaràs la proposta o perquè no en vols fer més?
Una mica les dues coses. Penso que hi ha una part d’això, del fet que pensin que no ho acceptaré. Però també és cert que també he dit que no a algunes coses, i lògicament després la gent s’ho pensa dos cops a tornar-te a trucar. I també hi ha la part de no voler estar sempre fent teatre. Quan tinc molt d’interès ho faig, però si no m’ho penso molt.
Hi ha molta diferència entre actuar per al cinema o al teatre?
Cada cop m’adono més de les diferències i se’m més gran la distància entre actuar en cinema o teatre. Abans sempre deia que no, que és actuar igual, sigui en un mitjà o un altre. Però ara veig que sí, que és actuar igual, però que realment hi ha molta diferència.
Quan fa uns mesos va venir Ricardo Darín a presentar una obra al Tívoli, va dir que el que més valorava del teatre és que l’actor té el control d’allò que fa.
És clar, al cinema ets més ninot! A l’escenari som els amos de nosaltres mateixos –i de l’obra, gairebé–, fem tot el recorregut. Al cinema fem una filmació en trenca closques; pots imaginar-te el personatge, però mai del tot. I tot i que evidentment el que no està rodat no hi és, amb l’edició i el muntatge pots arribar-te a trobar moltes sorpreses. [Riu] Però tot i això el cinema és preciós.
Tens alguna llista de personatges que t’agradaria fer?
No, no la tinc feta, vaig fent a salto de mata!
D’aquí poc et veurem fent de Xirgu a TV3, quin repte!
Em feia molta impressió, són palabras mayores, però per a una actriu és molt divertit interpretar una actriu i fer teatre dins la tele. També tinc tres pel·lícules pendents d’estrenar: Camí a casa, de Pol Rodríguez; La madre, d’Alberto Morais, on faig un paper petit, però molt potent; i Brava, de Roser Aguilar, que ha estat una gran experiència.
Text i fotografies: Mercè Rubià
