Per Jordi Sora / @escenadelamemoria
Jérôme Bel fa dues dècades que treballa en els marges de la dansa. La seva aportació parla més aviat del paper del públic que no pas de l’intèrpret, tot i que va dedicar una sèrie de monòlegs a explicar fil per randa les condicions en què treballen els ballarins. Una de les peces més reeixides, Cédric Andrieux, es va gaudir a Barcelona fa unes temporades. Ben pensat, és probable que no sigui encertat dir que el centre d’interès recaigués pròpiament en el protagonista, sinó en la mirada de qui el contempla. En revelar, amb acusat sentit de l’humor i un text entusiasta, les misèries i grandeses de la professió, alhora provocava una estranya comunió, una empatia especial per part dels espectadors, cosa gens fàcil en altres obres de dansa més preocupades per la tècnica o la dramatúrgia. Aquestes intervencions han anat acompanyades d’altres projectes més comunitaris, categoria a la qual pertany Gala, que es podrà veure al Festival Grec, i que té la intenció de trencar el rol assignat a cadascun dels sectors que intervenen en les arts escèniques: cossos a priori no categoritzats com a dansarins i que ocupen l’espai per esdevenir centrals en el relat. D’aquest seguit de composicions també n’hem vist una a la ciutat, segurament la més reconeguda de l’autor: The show must go on.
Gala vol evocar un concurs de talents on diversos personatges presenten les seves habilitats particulars. Creada al 2015, se situa just després d’haver treballat amb un col·lectiu de persones que patien alguna discapacitat mental a Disabled Theater (2012). I també després d’una altra peça on convidava exclusivament ballarins aficionats: Cour d’honneur (2013). Amb posterioritat va col·laborar amb membres del cos de ball de l’Òpera de París a Tombe (2016). Com es pot observar, ho ha fet sempre des de l’interès en una desconstrucció de la dansa i atansant-se a les fronteres del fet ballat. Un territori fèrtil, perquè és en el desplaçament, situant a primera fila allò que habitualment es troba al darrere, on es poden copsar molts aspectes que queden ocults en la correlació tradicional entre artistes i observadors.
El teatre com a comunitat. Una opció radicalment política. On el model estètic imperant entra en qüestió. El plaer de la dansa com a únic objectiu. L’apropiació i l’apoderament de la cultura. Quan passa això, una violència simbòlica queda al descobert, aquella que situava la dansa com a disciplina per a experts. Arribats a aquest punt s’obre un interrogant definitiu: i si la dansa fos només el gest de la voluntat dels individus?
