Agnés Mateus porta Hostiando a M a la Sala Hiroshima. Un «cabaret amb serra elèctrica» que parla sobre violència i abusos de poder des de l’humor i la ironia per combatre l’anestèsia col·lectiva que ens fa romandre-hi impassibles. Fins diumenge 15 de novembre.
Estrenat durant el Grec de 2014, Hostiando a M és el primer espectacle de creació d’Agnés Mateus, que ha comptat amb la col·laboració de l’artista Quim Tarrida. Mateus entén la creació com una invenció, com una eina de pensament, un espai on parlar al món. D’aquí n’ha sortit un cabaret «estrany», amb música «per fer soroll i trencar-nos el cervell» i una artista que puja a l’escenari per donar cops de martell a les parets (o trencar vaixelles, si cal) i transmetre emoció i sentiment.
Mateus va estudiar Periodisme i durant un temps va compaginar-ho amb el teatre. Finalment, però, s’ha decantat per l’escenari. Al llarg de la seva trajectòria ha treballat amb artistes com Juan Navarro, Rodrigo García, Roger Bernat o Simona Levi. El punt d’inflexió, però, arriba el 1996 amb la creació del Col·lectiu General Elèctrica, dissolt el 2004, amb qui va crear una vintena d’espectacles. En formaven part artistes com el citat dramaturg Roger Bernat, la ballarina Sonia Gomez o els actuals Societat Doctor Alonso, Tomàs Agaray i Sofia Asencio.
Desgranem amb ella què és Hostiando a M:
IMPACTE. Hostiando a M és una provocació? «Més que una provocació és la voluntat de compartir emocions, inquietuds i contradiccions. És una pèrdua de temps i d’energies que el públic surti del teatre igual com hi ha entrat, que no li passi res. Però no només al teatre, també al cinema, en qualsevol disciplina escènica». Què els vols provocar, doncs? «M’agradaria que els quedés alguna cosa a dins, emocional, que faci pensar».
HUMOR. Dius que a l’espectacle riurem fort. De què? «Riurem de nosaltres mateixos, de mi mateixa, com un eufemisme de la resta del món. Entenc l’humor com una eina que permet parlar de moltes coses i no instal·lar-se en la queixa permanent«.
TRETS. Contra qui dispares? «Disparo contra els abusos de poder: policials, polítics i institucionals«. Amb noms i cognoms? «Surten noms concrets, però tampoc no vull destacar-los perquè és una qüestió global. Concretar-ho no és més que una manera fer-ho més senzill perquè a tothom ens tranquil·litza, però és un problema general, de ciutat i de país. Tothom reconeixerà ràpidament del que estem parlant».
CONTRADICCIONS. «Intento que la gent es qüestioni el tema de la violència, que per mi és una contradicció. A vegades m’agradaria fer-la servir, però sé que no és el camí. I alhora, en molts casos, veig que fins que no dones un cop de puny damunt la taula, individual o col·lectivament, no et fan cas. Només cal mirar les portades dels diaris. Quants cops només surten les mobilitzacions a la premsa si hi ha aldarulls?». Una altra qüestió seria qui té legitimitat per usar-la i qui no? «Això és un temazo. Bàsicament perquè avui dia només les forces de seguretat poden fer-la servir i ja s’ha vist prou com ho fan…».
REALITAT. A la sinopsi de l’espectacle reconeixes una «relació complicada» amb la realitat… «Té a veure amb les contradiccions. Que la gent estigui molt malament i es tiri del balcó és violència. Que matin a dones i es digui que moren és violència. Tot això em genera contradiccions, dubtes, ràbia. I em genera violència que, com he dit, alhora sé que no és el camí». I hi ha alguna resposta? «No tinc una ideologia clara, tinc contradiccions, com tothom. No vull llençar un missatge clar, sinó treure-les a la llum».
ESPAI PÚBLIC. Vas estudiar periodisme, què te n’ha quedat? «La curiositat per tot allò que m’envolta, suposo. Tot i que, de fet, això també ho té molta gent que no va estudiar periodisme…» Però vas triar l’escenari. «Pujo a l’escenari perquè pots dir el que vulguis, les barbaritats que no pots dir al bar o al carrer. Fins i tot pots disparar! Pots fer el que vulguis, l’escenari té aquest poder. És l’espai públic que ens queda«.
Text: Mercè Rubià
