La jove companyia Descartable Teatre recupera Els Fusells de la senyora Carrar de Bertolt Brecht en una adaptació del seu director, Daniel J. Meyer, que ha optat per apropar-la al públic jove amb una posada en escena que l’apropa a l’actualitat.
La companyia al refugi antiaeri de la Plaça del Diamant, on han presentat l’obra.
«L’Europol alerta que hi ha més de 10.000 nens refugiats desapareguts»; «Un centenar d’encaputxats ataquen a immigrants a Estocolm»; «Almenys 65 morts en un atemptat al nord de Nigèria que s’atribueix a Boko Haram»; «Atemptat amb bomba en una mesquita xiïta de Damasc en plenes negociacions sobre Síria». Aquests quatre titulars obrien aquesta setmana la secció internacional de qualsevol diari, però en podríem trobar de molt similars d’aquí un mes. També aquí: violència masclista, dones assassinades, interns dels CIE que denuncien maltractes, desnonaments… Rebem tants inputs, tantes notícies, que es fa difícil no crear-nos una cuirassa que ens en protegeixi i ens faci restar neutrals, o –si més no– que ens permeti no fer res més enllà d’indignar-nos mentre fem lliscar el dit pel Twitter. «Però quan un fet, sigui pel que sigui, obre una escletxa en l’emoció, és quan fa posicionar-nos i trencar el silenci i la neutralitat». Aquesta idea és la que ha portat Daniel J. Meyer a rescatar una de les obres de Bertolt Brecht més desconegudes, Els Fusells de la senyora Carrar, amb un equip d’actors joves: Jaume Madaula, Georgina Latre, Jordi Llovet, Quim Àvila i Cristina Arenas.
«Vivim un moment en què no es pot ser neutral, cal que prenguem partit –diu Meyer–. Sovint se’ns acusa als joves de no lluitar per canviar les coses, però nosaltres volem demostrar que tot i que és difícil, ho estem fent». I a més, ho fan amb un doble compromís: «Creiem que en tant que companyia jove, també és la nostra responsabilitat acostar els joves al teatre». Per fer-ho, tot i mantenir-se fidels al text, han optat per adaptar-ne alguns element. La protagonista, Teresa Carrà (Cristina Arenas), no és la mare, sinó la germana, i Pedro (Jaume Madaula) passa de cunyat al cosí de la protagonista. A més, tot i mantenir l’obra en l’època de la Guerra Civil, no s’hi ha posat èmfasi, de manera que és fàcil traslladar-la a qualsevol conflicte de l’actualitat. Fins i tot, a la ràdio que escolta la família, s’hi senten falques de diferents conflictes històrics del segle XX i XXI.
Fusells transcorre el 1937 en una casa improvisada i precària a la platja (originalment una barraca de pescadors). Teresa Carrar, la gran de tres germans, intenta protegir la família després de la mort del pare durant la insurrecció d’Oviedo. Està convençuda que si a partir d’ara es mantenen neutrals i en silenci, ja no hauran de patir la pèrdua de ningú més. Però per la casa hi aniran desfilant diferents personatges que posaran en evidència com la neutralitat, en els conflictes, no només no és possible, sinó que et converteix en còmplice del què passa i, a més, no t’allunya de la barbàrie ni la mort. «El més interessant és entendre la complexitat –explica Madaula–. Mentre que el meu personatge, en Pedro, creu que davant la barbàrie i els atacs franquistes el que cal és defensar-se, la Teresa el que vol és salvar la seva família. Tots dos poden tenir la seva raó, però si calles t’estàs posicionant a favor del vencedor: sigui en la guerra civil, en un desnonament o en la violència masclista».
Bertolt Brecht va escriure l’obra el 1937, en plena Guerra Civil, just després de la massacre de la carretera Màlaga-Almeria, coneguda com ‘la Desbandá’, on entre 3.000 i 5.000 refugiats que fugien cap a Almeria, en aquell moment sota el control de l’Exèrcit Republicà, van ser assassinats pels bombardejos de les tropes franquistes. «Segurament per això és curta i potent com una bufetada –raona Georgina Latre–, perquè la devia escriure amb molta ràbia». Fet que tanmateix també expliqui que la dramatúrgia sigui força diferent de l’habitual en els textos de l’alemany: «És extremadament curta i amb una estructura molt definida, a més no vol que t’allunyis dels personatges, sinó que hi empatitzis». Per l’actor Jordi Llovet, que interpreta un capellà còmplice del silenci, «és un crit a posicionar-se i encarar les injustícies».
Text i fotografia: Mercè Rubià
