Francesc Casadesús (Barcelona, 1964) va iniciar la seva carrera com a ballarí i coreògraf en companyies com Sèmola Teatre, Zotal o Iago Pericot. Després d’especialitzar-se en la gestió cultural, ha estat productor, gerent de l’Institut de Cultura de Vic i director de comunicació del MACBA. Els últims 8 anys ha estat director del Mercat de les Flors, temps durant el qual ha rebut reconeixements com el Premi Nacional de Cultura o l’Insígnia de l’Ordre des Arts et des Lettres atorgada pel Ministeri de Cultura de França. Al novembre, després d’un concurs que es va allargar a causa dels canvis de govern i de la regidoria de cultura, va ser nomenat director del Festival Grec. Malgrat el poc temps per preparar el que ja ha anomenat un «Grec exprés», la seva trajectòria i agenda li han permès posar el segell a la seva primera edició del festival, que ha concebut com un viatge pel Mediterrani.
TEATRE BARCELONA: Què et va fer deixar la direcció del Mercat de les Flors i presentar-te al concurs per dirigir el Grec?
FRANCESC CASADESÚS: Crec que està bé que els espais públics es renovin. Tenia la sensació que calia un canvi de cicle i que arribés una persona que hi aportés aire fresc. El meu és un projecte que havia anat aguantant al límit. Les condicions econòmiques no permetien que cresqués i, per tant, era millor una mirada nova que no una que no pot arribar on vol. Amb el Grec va passar el tren, senzillament. A més, és un projecte estimulant, un repte. Un festival et permet provar còctels d’artistes i donar oportunitat a coses que és més complicat que passin durant la temporada. Aquesta part d’«agent provocador» és, segurament, una de les que més em va atraure.
Va passar el tren, però estava a la teva agenda convertir-te algun dia en el director del Grec? Havies reflexionat sobre quin és el model de festival que ha de ser el Grec?
No, mai no havia pensat que seria director del Grec. De fet, si el concurs s’hagués obert al seu dia, fa dos anys, no m’hi hauria presentat. Ara bé, com tot amant de les arts escèniques de Barcelona, havia opinat sobre el Grec (riu). Tenia la sensació que li faltava narrativa i discurs. Hi ha festivals de nous talents, d’estètica més contemporània, d’altres pensats cap a un gran públic o per a agitar el sector artístic, però el Grec no tenia una identitat clara. Durant un temps es va convertir en un paraigua de moltes coses que passaven a la ciutat, i en altres èpoques hi havia un cert conflicte entre festival d’estiu o de tardor, perquè volia ser una cosa i era l’altra.
«El Grec no tenia una identitat clara, li faltava narrativa i discurs»
Hi ha molta tendència a comparar el Grec amb altres festivals.
No s’hauria de comparar. Cada festival és únic i respon a una ciutat, unes necessitats, una situació i un sector. El Grec és el Grec. El que hem de definir és què vol dir, què volem que sigui i, a partir d’aquí, fer-lo fort. Serà a partir de ser ell mateix quan tindrà la identitat internacional que necessita.
Vas guanyar el concurs amb un projecte que planteja una volta al món en quatre o cinc anys. És a partir d’aquí que construeixes el teu relat?
La idea de la volta al món permet diferents coses. D’una banda, ja que a Barcelona anem tant mancats de programació internacional, permet mostrar el que s’està fent en d’altres països. El Festival, però, no pot mirar a tot arreu ni programar només el que li agrada al director. Un festival ha de tenir una mirada pròpia. Aquest viatge ens permet enfocar un lloc determinat amb certa profunditat i no només amb els tres o quatre noms que estan de moda, sinó amb altres artistes referents que estan en l’avantguarda, però en una segona o tercera línia i que, sense aquesta mirada, no trobaríem mai. D’altra banda, és una excusa per generar converses. Amb la Mediterrània posem accent en el viatge, les migracions o la democràcia, i l’any vinent, a l’Àsia, a conceptes com imperi o globalització. Amb aquestes aportacions, el Grec pot tenir una identitat que permet fer compatible la programació d’un teatre de 2000 localitats, que serà necessàriament més popular, i la d’un teatre de 100 localitats. Durant el camí, a més, treballem per teixir aliances internacionals que serveixin per potenciar el talent local.
«Amb la Mediterrània posem accent en qüestions com les migracions o la democràcia»
Per què decideixes començar el viatge a Grècia?
Per un tema d’actualitat, pel Mediterrani i per coneixença. Tenia poc temps per fer el festival i havia d’anar cap a un lloc que em fos còmode. Segurament és el territori que coneixia millor. Amb Àsia, per exemple, necessito un temps d’exploració. A més, si ens diem Festival Grec, per què no mirar a Grècia, el lloc on va néixer la democràcia, en un moment com l’actual en què fa tanta falta?
Un dels objectius del Grec, deies, és exportar el talent local. Heu eliminat l’IPAM i l’heu convertit en el GrecPro. Més enllà del nom, quins canvis comportarà?
Hem canviat de format. Quan viatjo a festivals, el que busco és trobar projectes que em pugui emportar. El que més valoro és quan un espectacle està acabat, és rodó, m’encaixa i me’l puc endur. Això fa que conegui un artista i que després hi desenvolupi col·laboracions. El format dels anys anteriors buscava coproduccions. Ara ho farem al revés. Estem teixint complicitats amb les fires i festivals estratègics de Catalunya (Fira Tàrrega, Sismògraf, Temporada Alta…) perquè presentin durant els quatre dies del GrecPro «la millor collita de l’any» o el que pensem que és més fàcil d’internacionalitzar del que s’hi ha pogut veure. Em sembla que és més lògic i coherent amb una estructura de país i no tant amb l’interès propi del festival.
Un altre dels canvis és l’eliminació del MiniGrec.
Sí, però hi ha més programació familiar que els altres anys i aforaments més grans. Després d’un debat amb la gent del sector, vam detectar que el que necessiten les companyies són coproductors, sobretot per a espectacles de mitjà i gran format. La meva aposta, doncs, no és programar espectacles de petit format en un MiniGrec com una cosa apart, petita, mini, fora de la programació, sinó al revés, integrar la programació per tots els públics dins de la programació del festival. El teatre és teatre, sigui per a l’edat que sigui. Aquest any ja hi ha tres coproduccions, a més d’altres propostes a les que volem donar visibilitat. La meva intenció, per a les properes edicions, és donar-li encara més força.
«Tinc entre cella i cella l’ampliació de públics i soc molt tossut. Vull que la ciutat visqui cada cop més el Grec com el seu festival»
Una de les assignatures pendents del Festival és la d’acostar-se a la ciutat, a la ciutadania. Com ho fareu?
És un dels grans reptes. Hi ha diverses estratègies, una de les quals destinada especialment al públic jove: els GrecTubers. És un grup de joves creat amb la complicitat de les Biblioteques de Barcelona que recomanaran espectacles a través de Youtube. També hi ha activitats a les Biblioteques per al públic general i una nova complicitat que amb el comerç local i l’Ajuntament amb la qual estic bastant esperançat. El 2017 és l’any del comerç i la cultura i estem intentant que hi hagi presència del Grec a moltes botigues i mercats municipals. Creiem que és una aliança estratègica perquè el festival sigui visible a tots els barris. Una de les coses que tinc entre cella i cella és l’ampliació dels públics en les arts escèniques; si això no funciona, buscarem altres accions, però soc molt tossut i tinc clar que anirem inventant noves formules per tal que la ciutat visqui cada cop més el Grec com el seu festival.
Has tingut poc temps, però què és del que estàs més satisfet d’haver aconseguit? Què ens pots recomanar?
Aquest ha estat un Grec exprés, però estic satisfet d’haver aconseguit que el discurs que estava en un paper es veiés reflectit en la programació: crec que hi ha el Mediterrani, artistes interessants, programació internacional prou digna i un equilibri entre companyies joves i consolidades en l’àmbit local. D’espectacles, no en puc triar, però crec que, amb el temps que hem tingut, és un èxit haver pogut col·laborar amb el Festival d’Avinyó i que puguem veure La fiesta, d’Israel Galván, o The Great Tamer, de Dimitris Papaioannou, abans, fins i tot, que s’estrenin allà. De les companyies d’aquí, estic satisfet que hi hagi més companyies joves i més dones. Aquest any hi haurà més d’un 40% de dones en els equips creatius. M’ha quedat, això sí, l’espina del circ. M’hauria agradat molt fer més circ de casa, però una producció vol temps. Hi treballarem.
«És un èxit poder estrenar els espectacles d’Israel Galván i Dimitris Papaioannou abans que el Festival d’Avinyó»
Quan se’t va nomenar director del Grec, molts van pensar que hi hauria més dansa. Serà així?
Jutgeu vosaltres mateixos, però aquest any em sembla que no. La programació de dansa ja l’havia agafat un senyor al Mercat de les Flors (riu) i els projectes en els que crec, doncs, ja estan programats. Potser de cara a l’any vinent trobarem alguna nova complicitat, però segurament el nombre d’espectacles de dansa serà més o menys igual. El que sí que és possible trobar enguany és alguna complicitat entre disciplines artístiques que altres anys no hi era.
A banda del circ, quins són els teus principals reptes pels propers anys?
El més important és el del públic, sens dubte. Que els barcelonins coneguin i es facin seu el festival i que el públic perdi la por als noms que no coneix, tant locals com internacionals. Estem molt acostumats a certs noms i a anar a allò segur. Volem excitar la curiositat, acostar el públic a propostes noves, que confiï en la tria del festival i ens vegi com a garantia artística. A nivell artístic, que el talent de casa creixi en visibilitat i força, i que es projecti cap a fora.
Té prou recursos el Grec, per fer-ho?
Té els que té, i ara mateix és el festival més important de l’Estat. M’agradaria tenir-ne més? Sí, però crec que si la gent ve i en vol més, la ciutat també en donarà més. No podem demanar més recursos si no tenim les sales plenes. Aquest també és el repte del Grec.
Text i fotografia: Mercè Rubià
