Laura Conejero es posa a la pell d’un dels personatges més memorables de la literatura dramàtica catalana. La protagonista de La fortuna de Sílvia, de Josep Maria de Segarra, s’enfronta al destí i les humiliacions amb què es veu castigada per la pobresa en el context de la Segona Guerra Mundial. Al Teatre Nacional fins al 25 de desembre.
«Els clàssics són clàssics perquè ens parlen d’avui, però fa por adonar-se que La fortuna de Sílvia està escrita el 1947″. Jordi Prat i Coll està convençut que l’obra de Josep Maria de Sagarra torna a ser plenament vigent en el marc d’una Europa convulsa i en crisi. L’obra, estrenada 5 d’abril de 1947 al Teatre Romea, té lloc en una ciutat europea els anys 1935, 1940 i 1945 i ens presenta una dona vídua que, malgrat les imposicions morals i econòmiques de l’època, està decidida a viure a la seva manera.
Josep Maria de Segarra iniciava amb aquest text, juntament amb Ocells i llops i Galatea, un teatre més d’acord amb la seva consciència i el «clima espiritual» del seu temps, en les seves paraules. Tot i que el públic no el va acabar d’acompanyar; «no estaven per innovacions i filigranes».
«La fortuna de Sílvia té una densitat ideològica molt estranya en el teatre català. És d’una modernitat enorme -assegura Xavier Albertí-, És una comèdia filosòfica molt directa».
UNA SÍLVIA PLENA DE CONSICÈNCIA
Segarra presenta com a protagonista una figura femenina desvinculada de l’home, com a Ocells i llops. Una vídua amb una manera molt particular de pensar, sentir i actuar, allunyada del que dictava la moral de l’època i la tirania dels diners. Una dona culta, llegida, que no té cap mena d’intenció de quedar-se a casa plorant la mort. Per Prat i Coll, fins i tot, s’apropa a la tragèdia grega.
«No sempre trobes obres de teatre amb idees que et preocupen, que són tan actuals i t’inquieten tant -explica Laura Conejero-. M’agraden les idees de Segarra sobre la guerra i la responsabilitat que tenim respecte el món en què vivim, i m’agrada la Sílvia i com es posiciona davant d’aquest món. Hi ha tal quantitat de veritat en l’obra que fins i tot costa d’assimilar».
Segons el director, l’obra «parla de l’existència, de com decidim viure la nostra vida davant els grans temes». «Sílvia és incongruent, humana, però malgrat tot el que li passa vol reafirmar-se en com veu el món i vol educar els fills a la seva manera». El seu entorn, la germana i els fills, hi xoquen constamentment. Ningú no entén que no plori el fill que ha mort a la guerra, però ella els contesta: «Quan se t’esqueixa el cor, de què serveixen les llàgrimes? La guerra és que els éssers humans morin». Segons Prat i Coll, la protagonista «no és activista, però és molt conscient, té una gran lucidesa. Té voluntat de ser lliure i només pot ser-ho replantejant-se el món».
EL PÚBLIC ENTRA A CASA DE SÍLVIA
«El públic veurà la Sala Petita com no l’ha vist mai», assegura Jordi Prat i Coll. I és que entraran dins la casa de Sílvia i, a través d’una gran vidriera, podran veure una ciutat europea. Ho faran amb una disposició de l’escenari en forma de passarel·la i el públic a dues bandes, que més tard en la gira que farà pels Teatres en Xarxa (Sant Cugat, Sant Boi i Granollers, entre altres), es readaptarà a la italiana.
