De fons d'armari a Depardieu. El perfil d'Arnau Puig

Tenim ganes de donar-vos a conèixer actors, actrius, directors… Tenim ganes que els conegueu una mica més, més enllà de personatges i obres en cartell. I és per això que hem decidit fer-los un retrat a través de les paraules dels seus companys de professió i les il·lustracions d’en Caram. Encetem aquesta secció mensual amb Arnau Puig, el pratenc que, tot just a la trentena, puja a l’escenari del Teatre Lliure de Gràcia cada nit per fer un tête à tête amb un dels mestres de l’escena catalana, Josep Maria Flotats.

TEATRE_BARCELONA-arnau_puig_CARAM

Juliol de 2015. Teatre Lliure, presentació de la temporada. A la terrassa de Montjuïc s’hi acumulen els actors i directors que formaran part de la temporada 15/16. Hi ha Lluís Pasqual, Clara Segura, Míriam Iscla, Sílvia Bel, Tristán Ulloa, el mateix Flotats… Copa de vi en una mà, coca de recapte a l’altra (diuen que altres directors s’arremangaven i feien una barbacoa!), la premsa no s’acosta a cap d’aquests noms, sinó a l’Arnau Puig. Com és que t’ha triat a tu? De què anirà l’obra? Com és, treballar amb en Flotats? Ser-ho o no, aquest tête à tête aleshores encara per arribar, ha causat sensació. També ho farà entre el públic, que la setmana de l’estrena pràcticament ja havia exhaurit totes les entrades.

No desvetllarem què va avançar i què no, però sí que direm que aquesta sorpresa no ho ha estat tal per a alguns dels seus companys de professió. Tot i que reconeix que no en pot parlar objectivament perquè “no és un company ni un amic, sinó un germà dins i fora de la ficció”, en Pep Ambròs (Vània, Somni Americà, Purga) té clar que “no tothom pot pujar a l’escenari a fer un tête à tête amb els ‘mestres’, i això Flotats ho sap«. «Per això [l’Arnau] és allà. Jugant. Agafant el relleu. I no pot ser més merescut. Sempre humil. I sempre amb un somriure”. Amb en Pep compartien taquilla a l’Institut del Teatre i avui, nou anys després, ja porten set espectacles i dues gires junts. Segurament un dels més recordats pel públic és el Vània de Les Antonietes, on precisament tots dos brillaven de manera especial.

Però tornem per un moment a Ser-ho o no. A la roda de premsa de l’espectacle, ja a l’octubre, la pregunta ja anava directa a en Flotats. Per què l’Arnau? “Em provocar un efecte similar al de Gérard Depardieu al càsting de l’obra Early Morning (1970, Festival d’Avinyó), on jo feia de protagonista. El director, Georges Wilson, va decidir no agafar-lo, però jo vaig quedar fascinat i poc després va començar la seva carrera meteòrica. Amb l’Arnau em va passar una cosa similar. Ell donava les rèpliques a en Jaume Madaula al càsting del Joc de l’amor i de l’atzar al TNC i vaig dir: aquest noi apunteu-lo”. «El fet de no jugar-s’hi res va anar al seu favor, però també aquesta identitat que té dalt l’escenari, una evidència que no es pot discutir. Estic molt content d’haver-lo trobat. Aquí explota i segur que anirà a més. Estem davant d’un futur molt bon actor”, assegurava Flotats.

TEATRE A LES VENES, CARTELLS A LES PARETS I UN MODELET PRE-FUNCIÓ

Si a la família teatral de Puig en Pep Ambròs és el germà, Ricard Farré (L’hort de les oliveres, El cantador, Estripar la terra) seria la parella. “Són moltes hores de vol plegats, moltes històries. Molts companys fan broma dient que som com una mena de matrimoni. Ens coneixem molt, les coses bones i les no tan bones, i això fa que tinguem una connexió difícil d’explicar amb paraules. És com una mena de complementació orgànica, amb ell a l’escenari és fàcil, ens llegim sense dir res, em sento segur i acompanyat, i això, crec, que és el millor que li pot passar a un actor”, revela el vallenc. Tots dos, juntament amb en David Marcé, van muntar la seva pròpia companyia, La Padrina, amb qui van estrenar un nou text de Josep Maria Miró, Estripar la terra. Ara preparen nou espectacle per la temporada vinent que, si fem cas de la pista que han penjat al Facebook, tindrà més presència femenina.

L’Arnau, però, no es casa amb cap companyia. Ell mateix es definia al desaparegut Ànima 33 com el «fons d’armari del teatre català», aquell a qui recorren companyies amigues quan necessiten ampliar repartiment. Ho van fer Les Antonietes amb les esmentades Vània i Stockmann, però també La Calòrica a L’Editto Bulgaro o Els Pirates a Nit de reis. Ara bé, això no vol dir que no sàpiga comprometre’s a llarg termini. Des dels 13 anys forma part del Teatre Kaddish d’El Prat i, lluny de distanciar-se’n en aquest moment de la seva trajectòria professional, enguany ha estat escollit president de l’entitat. La pratenca Maria Donoso, amb qui fa 15 anys que comparteix passió teatral, el descriu com una persona «compromesa amb el teatre i amb la seva ciutat, generós, treballador, creatiu i intel·ligent». Hi coincideixen els altres companys, que asseguren que «tot ell és teatre i es desviu per l’ofici, dins i fora de l’escena».

«Té les parets de casa plenes de cartells de les obres que ha fet, de les obres que ha vist i li han agradat o també d’altres que s’han convertit una mena de “mites” del teatre català i ell ha aconseguit en algun o altre lloc», ens revelen. Tot i això, l’empenta per acabar al teatre, va arribar de la mare, que «el va arrossegar» cap a la porta del Kaddish, on hi trobaria en Josep Costa, el seu «pare teatral». Era l’any 1998 i ell, amb només 13 anys, era el més jove d’una companyia on, explicava en una entrevista, «va madurar moltíssim». Però tot i així, encara va necessitar una nova empenta. Un cop llicenciat en Administració i Direcció d’Empreses, va ser la seva ex-parella qui el va animar a fer les proves de l’Institut del Teatre. I sort!, perquè amb aquella carrera difícilment tindria un camerino on lluir el seu «modelet especial» que es posa ara abans de cada funció. Quin és? En Ricard ens ha posat la mel als llavis, però prefereix no desvetllar-nos-el «per fer més gran el mite”.