Finalitza el Grec: els nostres col·laboradors fan balanç

El proper dia 1 d’agost el Festival Grec presentarà les xifres del balanç de venda d’entrades i percentatge d’ocupació. Abans, però, hem volgut preguntar als nostres col·laboradors què els ha semblat aquesta primera edició del festival amb Francesc Casadesús al capdavant i, tot i que encara falta estrenar-ne algun, quins són els espectacles que més els han agradat. Així ens ho expliquen:

EL BALANÇ DES DE LES BUTAQUES

Gema Moraleda:

En termes generals, he trobat aquest Grec més interessant que els dels darrers anys i també l’he gaudit més. M’agrada que s’hagin programat menys obres, cosa que ha permès organitzar-se millor i fugir d’aquella sensació d’estar-se perdent moltes coses d’altres anys. També m’han agradat molt les noves fórmules de descomptes en entrades quan en compraves més d’una (i sense haver d’arribar a números ridículs com 10 o 20, que queden fora de l’abast de molt públic).

Sembla estrany dir això a un gran festival internacional, però els dos espectacles que més m’han interessat/emocionat/provocat han estat Utopia i Aüc, tots dos fets per artistes de casa però molt diferents en temàtica, to i posada en escena. També destacaria, sens dubte, Clean City, La conquista de lo inútil i CINE, tres espectacles que, per motius ben diferents, em van fer vibrar. D’altra banda, Beware of Pity em va semblar una posada en escena impecable en tots els sentits, però, fora de l’aspecte formal, el text no va arribar a interessar-me gaire. En una altra lliga juga Fugit, teatre de carrer i sense text que arriba alhora al cor i al fons del cervell. La més gran decepció del festival: Mouawad i Inflammation du verbe vivre.

Carles Armengol:

Pel que he pogut veure, el Grec d’aquest estiu ha tingut una qualitat similar a la d’altres anys. L’apartat de Circ (i potser també el de música) ha estat una mica més pobre, però tant en dansa com en teatre hi ha hagut alguns espectacles internacionals (pocs) que han sobresortit. Una mica també com en edicions passades… Potser m’ha estranyat que, amb el canvi de director i sabent d’on ve, algunes de les grans decepcions (amb escàndol i tot) hagin estat espectacles de dansa.

Del que jo he pogut veure, The Great Tammer m’ha semblat l’espectacle més impactant, per hipnòtic i suggerent. També he gaudit amb algunes propostes autòctones, com ara Bodas de sangre, Un tret al cap, Nit de Reis o Cabareta. D’altra banda, m’han decebut Paraules encadenades, Aire, i en menor mesura Clean City. Per sort, no he vist res que m’hagi semblat horrorós o mal programat…

Neus Mònico Fernández:

Per mi el Grec és un dels moments més esperats de l’any. És una trobada amb amics i la possibilitat de poder veure espectacles d’altres països, i descobrir altres cultures. La meva tria sempre és: en primer lloc els espectacles internacionals (dansa, teatre i circ), en segon lloc la fitxa artística (interpretació i direcció) i finalment l’espai, sobretot el Teatre Grec, que per mi té un encant especial. Aquest any gràcies a la millora en preus i tipus d’abonaments he pogut comprar 18 espectacles (11 de teatre, 2 de dansa, 2 de circ, 1 dansa-teatre, 1 teatre-circ i 1 teatre-performance).

En conjunt, els espectacles d’enguany m’han semblat una mica més fluixets que altres anys. El millor muntatge internacional ha estat, per mi, The Great Tamer de Dimitris Papaioannou i de les companyies d’aquí Tender Napalm, de Sixto Paz. L’espectacle més original i trencador Titans d’Euripides Laskaridis; el més poètic Fidelis Fortibus; l’imprescindible Aüc. El so de les esquerdes de Les Impuxibles i Carla Rovira i la gran decepció Les Larmes d’OEdipe (Des mourants) de Wajdi Mouawad. La millor interpretació Pablo Derqui a Calígula.

David Elfa Novoa:

Fent balanç, considero que els espectacles de dansa no han estat a l’altura d’altres anys. És cert que hem vist propostes interessants, però en general no m’han transmès la força i l’emoció esperada. No obstant això, aquells que barrejaven la dansa amb altres disciplines han estat dels més destacables: The great tamer, We love arabs, Aüc o Perra de nadie. Sens dubte, per mi les perles d’aquest any han estat l’espectacle de Papaioannou, una autèntica delícia sensorial, i Fidelis Fortibus de Circus Ronaldo, una grata sorpresa de gran força emocional. Cal destacar també Titans, Utopia o La grenouille avait raison.

Les decepcions han estat El tigre de Yuzu, What is the word, Calígula i Nit de musicals. A més, l’espectacle de la Dresden Frankfurt dance company, tot i ser digne i ben executat, no trobo que donés la talla per inaugurar el festival ni que es representés a l’espai més adequat.

Un dels grans encerts han estat els abonaments. El descompte d’un 50% a partir de 5 espectacles ha permès que el públic s’arrisqués molt més. També m’ha agradat la tria d’un país per tal de poder conèixer propostes seves, tot i que potser caldria donar-li més presència. Com sempre, poso una nota molt negativa al Teatre Grec, que situa a les persones amb mobilitat reduïda fora de l’amfiteatre i ni tan sols posa una barana al lateral per poder baixar si ho consideren.

Iván F. Mula:

Aquest any no he pogut veure tants espectacles com m’agradaria, sobretot internacionals. Com a millor espectacle destacaria Bodas de Sangre, dirigit per Oriol Broggi. La millor direcció ha estat, per mi, la de Julio Manrique a E.V.A de les T de Teatre; la millor dramatúrgia Un tret al cap, de Pau Miró; i la millor actuació Pablo Derqui a Calígula, en un entorn precisament no gaire fàcil. Aüc, de les Impuxibles i Carla Rovira és l’espectacle més necessari i també el que ha aportat un dels moments més bells i emotius amb Clara Peya al piano, juntament amb la companyia Psirc a Tender Napalm. Una agradable sorpresa ha estat Nit de reis, dirigit per Pau Carrió, que finalment presenta la Kompanyia Lliure al complet, equilibrada i a l’alçada del seu potencial en un muntatge per públic adult.

Josep M. Ribaudí «Kabrota»:

Jo aquest Grec l’he seguit amb certa irregularitat per primera vegada a la vida per motius personals. Coses que m’han sorprès molt agradablement? En primer lloc, dues de «modestes»: Aüc i Fugit. La primera és possiblement el millor que he vist de les germanes Peya. La segona, tot i que no la vaig poder aguantar sencera per problemes físics, em va deixar admirat. I consti que jo sóc molt de teatre de text i cap d’aquestes dues ho és. Beware of pity em va agradar molt i Bodas de sangre també, aquí sí de text, de dos autors que admiro profondament: Stefan Sweig i Federico García Lorca.

Els dos fracassos més importants van ser, pel meu gust Calígula i Nit de musicals. Aquesta última s’emporta la palma com a fracàs descomunal, pel meu gust. D’entremig no comento res perquè m’allargaria massa. Extra teatralment, un zero al càtering del Teatre Grec. Cues, car, incòmode (no hi ha quasi seients) i les viandes immenjables. El vi negre servit chambré com si estiguessima en un castell de la Normandia a la tardor (18 graus com a molt), però estem al sud d’Europa i a més de 30 graus.

I a vosaltres, què us ha semblat?