Pau Miró trasllada la Sala Gran del Teatre Nacional a la vaga de tramvies del 1951 en una història de corrupció, por i amor protagonitzada per Emma Vilarasau, Jordi Boixaderas i Pere Arquillué. Xavier Albertí, director del TNC, n’està tan satisfet que assegura que no pot ni cordar-se l’americana. «Ha estat molt intel·ligent veure que els conflictes d’avui –la por, la corrupció– tenen gran part de les arrels a l’època». Està cridada a l’èxit.
Victòria (Emma Vilarasau) s’acaba de quedar viuda. Torna de l’enterrament en tramvia. No hi ha ningú més al vagó, però ella no se n’adona. No té ni idea que Barcelona viu una vaga de tramvies, la primera revolta popular contra la dictadura franquista.
«És fascinant que un autor de la seva generació s’apropi a materials no habituals. Normalment passen pàgina», segueix Albertí. Pau Miró (1974) presenta una història en la Barcelona de la postguerra on diferents personatges batallen amb la seva consciència. «Victòria no en té, fins ara ha viscut al marge de moltes coses. Però a partir de la mort del seu marit emprendrà un viatge –amb molts dubtes i molta por– cap a la consciència. En canvi, els altres personatges la tenen, però no la poden exercir. I aquí està el seu dolor: han d’amagar la seva pròpia naturalesa per encaixar en el model del règim».
Després de la mort del marit, Victòria hereta una barberia al Raval, però com que passa a estar regentat per una dona, no hi entra ningú. Només un falangista molt sensible (Jordi Boixaderas) que es deixarà afaitar religiosament un cop per setmana, secretament enamorat d’ella, fins que aparegui un nou client, un mestre republicà (Pere Arquillué) fastiguejat pel model educatiu del franquisme.
Entre ells es generarà un triangle amorós, però no és ni de bon tros el tema central de l’obra. De fet, Miró assegura que «no suporta» les històries d’amor al teatre. Així que la tensió l’exerceix l’instint de supervivència, la por i la corrupció i «com es filtren en les relacions personals». «No és un espectacle polític, ni una lliçó d’història», sinó que Miró pretén «retratar l’ànima d’uns personatges en un moment complicat a nivell ideològic i personal».
També hi apareixerà el germà del difunt (Joan Anguera), una misteriosa dona que ve de França (Mar Ulldemolins) plena d’ideals i una antiga cantant del Paral·lel (Mercè Arànega), que rellogarà una habitació a casa la Victòria amb el seu fill adolescent (Nil Cardoner)
Amb Juan Marsé, Mercè Rodoreda i les cròniques del periodista Néstor Luján de referents, Pau Miró destaca que si bé la literatura i el cinema s’hi que han abordat l’època, hi ha poques obres de teatre que hi facin referència.
Per Arquillué, Victòria és una obra «necessària, que la col·loca en una altra lliga» al plantejar «no només d’on venim, sinó on som ara». En aquest sentit, Miró assegura que una de les preguntes que més s’ha fet és si les pors d’avui, estan relacionades amb l’època. «I estic segur que sí., però com a autor m’he abstingut de respondre, prefereixo que ho facin els espectadors».
Miró va estrenar al petit Teatre Malic, ara fa 16 anys, el seu primer espectacle. Amb Victòria vol tancar una etapa –en què destaquen Els jugadors, La trilogia animal o Plou a Barcelona– i abandonar els seus temes recurrents –el Barri Xino, les prostitutes, els personatges, la misèria– per apropar-se a noves textualitats. «Sóc un autor clàssic amb pinzellades modernes i tinc ganes de desprendre’m d’aquestes etiquetes».
