Un centenar d’irreductibles olesans han visitat el Fossar de les Moreres per oferir a la ciutat un tastet, en forma de flash mob, de Fang i Setge: el musical sobre els fets de 1714 que farà la seva segona temporada a Olesa de Montserrat i que recalarà a Barcelona al febrer. Hem parlat amb el compositor Salvador Brotons i l’actriu Lloll Bertran per endinsar-nos en aquest projecte «apoteòsic» i nostrat.
Fang i Setge és un musical de gran format creat a Olesa de Montserrat per Excés d’Entusiasme Produccions –amb un nom que ja ho diu tot– i La Passió d’Olesa. Després de fer la segona temporada a Olesa, entre el 12 de setembre i el 4 d’octubre, el Teatre Victòria ha volgut portar-lo a Barcelona, el proper febrer, quan canviï el vaixell de Mar i Cel pels murs de Fang i Setge.
NASCUT DE LA IL·LUSIÓ
Colze a colze, hi han treballat reconeguts creadors i professionals de les arts escèniques, amb actors i actrius amateurs, així com estudiants, reunint dalt l’escenari més d’un centenar d’actors. Amb afany de sumar-se al cànon del teatre popular en català, l’obra explica la vida dintre els murs de la ciutat assetjada des del punt de vista dels personatges, posant el focus a les relacions humanes i les protagonistes femenines. Reflecteix la virulència del conflicte, però també l’explosiva eufòria de les petites victòries i les històries anònimes d’heroïcitat.
Per a conèixer de primera mà el projecte hem entrevistat l’actriu Lloll Bertran, que s’hi ha implicat especialment ja des de la seva concepció: “És un musical que tenia tots els ingredients per dir: m’hi enganxo!, perquè ha nascut de la il·lusió, de poder fer un musical genuïnament català. Això el defineix molt bé, perquè no s’assembla a cap altre: és nostre. La música del Salvador Brotons és extraordinària, és una meravella, i la dramatúrgia que han fet el Marc Rosich, el Marc Angelet –director– i el Josep Pedral –lletrista– està molt ben feta: resumeix un tros molt extens de la nostra història, molt complex, i no deixes també de passar-t’ho bé, perquè a més de la derrota hi ha aventura». “És un d’aquests projectes per sucar-hi pa, és espectacular. És un musical… apoteòsic!», exclama.
Però què és el que fa que un grup humà tan variat i nombrós s’hi impliqui al 100%, tal com constata l’equip de Fang i Setge?: «M’agrada involucrar-me amb tot, però aquest és un projecte del que formes part –reflexiona Bertran–. Per exemple el meu personatge, la Núria, no existia: ens els hem posat nosaltres a sobre. L’estem fent néixer nosaltres i això és molt bonic. I sense tota la gent d’Olesa hauria estat impossible: una gent que treballa amb il·lusió i ganes i que ja tenen la disciplina de l’escenari, que ja l’han trepitjat mil vegades amb espectacles com la Passió. Poder-los tenir amb nosaltres ha estat un luxe! Per tot plegat, és un projecte dels que et fan pessigolles a l’ànima! Biribrbrbl!«, acaba, somrient i gesticulant.
BROTONS: MELODIES DIRECTES AL COR
Salvador Brotons confessa que, per ell, Fang i Setge ha representat molt perquè és el seu primer musical i «un projecte molt bonic sobre la nostra història», que el va «encisar» i de seguida va començar a compondre «amb molta celeritat». «La melodia té un tipus d’estètica que va de seguida al cor, va a buscar que la gent recordi les melodies –relata el compositor–. M’hi vaig endinsar amb molta passió i penso que això es percep en la música, molt expressiva, que també vol reflectir l’època.”
Brotons, amb una llarga trajectòria com a compositor, sobretot en música simfònica, va inspirar-se en la història que narra i va voler «que cada cançó fos diferent, adaptada al personatge i la situació que s’està vivint. Per exemple, quan canta un protagonista que és malèvol, la música ha de ser seductora, i és molt diferent la música de l’Ònia i de la Núria –dos personatges centrals i antitètics–. Però sobretot volia que fos variable, que cada ària fos distinta”.
I quin serà el single? –li preguntem–. Quin serà el tema que sortirem cantant del teatre, com L’Himne dels Pirates?: «Hi ha tres o quatre que són els més característics, com la cançó d’Ònia i la cançó d’Eulalia… Però l’Arrisquem potser és la cançó que és més fàcil d’entonar i de recordar, i és la que farem si repetim algun fragment al final de l’obra», avança.
AMB DENOMINACIÓ D’ORIGEN I SEGELL PROPI
Durant la roda de premsa de la presentació de temporada dels teatres Poliorama i Victòria, l’Anna Rosa Cisquella i Joan Lluís Bozzo de Dagoll Dagom –que han volgut que vingui el projecte a la Ciutat Comtal– comparaven la sensació que crea, estant a la platea, de tenir ganes de cantar puny enlaire amb la que viu el públic a musicals com Mar i Cel i els Miserables. Però, tot i sentir-se afalagat, Brotons se’n desmarca: “Ja m’agradaria ja, que tingués una mil·lèsima part de l’èxit que ha tingut Els Miserables a tot el món, ja m’agradaria! És veritat que vaig anar a veure a Londres l’obra, però crec que no em va influenciar, la música no s’assembla en res”, aclareix i assegura que no va voler escoltar res de Guinovart, perquè volia tenir el seu “propi segell”, sense que res no l’influenciés.
Li preguntem a Brotons si podem trobar-hi certa voluntat política, de fer un petit himne en un moment més adient que mai per cantar-lo: “Home! Surten Els Segadors, cançons catalanes com El Plany, que és una cançó molt antiga… O sigui que sí, he anat a buscar una identitat forta», sentencia el compositor.
I, en aquest sentit, la Lloll el secunda: «Explica uns fets històrics, desgraciadament molt tristos per la nostra terra, però que també demostra el caràcter dels catalans, que som gent tenaç, persistent, constant, amb molt tremp, que no perdem mai la il·lusió i que sabem aconseguir coses per persistència, però també duna manera molt serena, tranquil·la, lúdica, i crec que diu molt a favor del nostre poble i la nostra cultura.”
EL FLASH MOB AL FOSSAR DE LES MORERES
L’habitual fauna estrangera del casc antic –armats amb càmeres i pals de selfie, acompanyant els ja tradicionals mapes i cremes de sol–, es mescla la tarda de dimarts amb l’equip teatral vingut d’Olesa. L’expectació (i l’exercici digital espasmòdic de capturar-ho tot) creix proporcionalment a l’arribada dels extres i la plasticitat d’algunes disfresses.
«Oh, ets la Lloll! Vine Maria, que és la Lloll! Oh, què guapa que ets en la realitat!»: sota la tonada de «fem-nos una foto!», una acèrrima fan de la coneguda i estimada actriu immortalitza el moment en forma d’instantània, amb posat que emula Titanic.
Els extres omplen el Fossar de les Moreres quan apareix La Capitana… i tothom a terra.
Però la música d’Arrisquem –el single, segons Brotons– comença a sonar, i la melodia aixeca d’un en un els olesans mentre els protagonistes es destaquen, entonant les lletres.
Punys enlaire i els incansables flashos del públic clouen un acte que té molt de musical però, sobretot, té molt d’ànima i té molt d’esperança. Barcelona espera amb el cor ben amunt!
Text i fotografies: Neus Riba
